Les fulles cauen en ton cor,
despullant les branques de la vida;
trista tardor que ja arriba
omplint-ho tot amb oblit i dolor.
Car sents en la mà el fred que s’atansa,
camines entre camins d’enyorança,
i sembres en la ment tots els dubtes
ara que l’amor ja s’acaba.
La neu ja ha poblat el cim,
el vent ha apagat els estels,
la fina boira cobreix ta boca,
i la negra nit perdura en l’horitzó.
Quan sentis que el cor se t’apaga,
no et resignis a morir en va,
encèn en ta il·lusió la flama
que et portarà un nou desig d’estimar.
