No escriuré més poesia
ara que el dolor és tan intens.
No escriuré més melancolia
que se l’emportin els vents!
Visc en un negre laberint
on els versos han perdut tot sentit,
les nits omplen mon esperit
de solitud, de dolor i d’oblit.
El profund silenci em pesa
ara que les muses han callat,
no hi ha llum, cap fressa
des de que m’has abandonat.
Quan vindran els estels?
Quan viuran les roses?
Ja no són fruit del nostre amor
i descansen entre les meves mans.
