Marta

Onada d’aquarel•la l’ànima,
de freda boira guarnida,
glaçada maror afligida
d’agitada pugna arraulida.

Calmada i tancada, la teva mar
Mediterrània, no engolia tristesa,
ni l’ombra dels cristalls salats,
rosecs interns de tempesta.

Corbes et portaren a l’exili,
a terres àrides, daurades i tan planes
sinó fos per la cima del campanar
amb llur cigonya de vols pausats.

Ponent enllà, per fi, la mar perduda
on afloren rams abismals d’ones,
darrer paradís del Cap de Fisterra
colpejant, escumoses, penya-segats.

La marea viva s’empassa un glop de sal;
el teu mar profund, Marta, de llàgrimes
al vent com valls de perles,
fonent-se al lament de les gavines.

I és l’horitzó, foc d’encenalls,
qui et desperta la llar d’espurnes
roges, volcà de l’ànima encesa,
consumida, pelegrina, al bram de l’oceà.

Són vieires d’estels immigrats
les obscures roques
dels teus sentiments alleujats;
fina sorra entre les cames.

Nina

A totes les veus trencades per la violència silenciosa

Ena d’angoixa, Nina:
et diuen Nina.
Pupil·les brunes i brillants,
a cops opaques,
a vora invisibles.

Caminares entre laberints cegs i entortolligats,
entre corbes que no et trobaren,
ni et buscaren, ni saberen que existies.

Anells d’espurnes com llances que s’apaguen,
sang que neix on s’acaba la teva sang,
i aturant-se el temps,
ningú escoltà el teu crit callat.

Malgrat queda la teva nineta,
flor en penombra,
tan interna, tan tancada,
tan tímida i silenciosa,
buscant la remor de les teves sines trencades.

Ombres desdibuixades arriben de sobte,
sorpresa, ulls clucs, primer balbuceig,
veuen unes nines tendres com les cireres.

Al primer raig de llum
ja ets notícia, Nina,
la teva imatge interromp la pantalla,
als cinc sentits còmplices
dels qui no van voler ajudar-te.

Laia

T’enlaires enmig d’una pluja de colors:
la moda se’t presta al ball de les càmares
Nova York, Milà, París, Gaudí, Cibel·les,
passarel·les de fines corbes
on la lluna, llimona d’èxit, et despulla.

Ets la llavor minúscula d’una tallada de meló,
pelleringa il·luminada pel flaix enlluernada,
espiga de blat al vent de la fama,
plomall brillant com una llança de fulles,
malgrat el mirall t’enganya apagats els llums.

Laia, no ets retall de la síndria indefinida
que busca la saó d’una lluna plena.
Els teus llavis, ventalls vermells,
han caigut al llaç de la balança
venent al detall una part de tu.
Els teus ulls, estels minvants,
confonen la imatge entre llàgrimes.
I els peus, amants del tacó d’agulla,
han creuat una falsa línia d’equilibri.

Consumits els dies d’aliment:
torrades amb mantega de cacauet,
coulants de xocolata blanca,
crêpes de plàtan banyats amb rom,
flams de llet amb sucre cremat;
t’apagues com la lluna nova.

I és l’ela defallida del teu nom,
suc àcid recollit de la maleta,
qui ara t’acluca les despulles.