Primer día mundial de la esclerosis múltiple

Imatges recurrents a Absència de Josep Carner

Absència de Josep Carner, publicada l’any 1957, és un recull de quaranta poemes que tracten sobre la pròpia experiència d’exili i del dol que sent l’autor degut a aquest fet. Són escrits des del record i la nostàlgia per la seva terra. Carner durant tot el llibre utilitzarà una sèrie d’imatges recurrents per a reflexionar sobre les impressions de l’exili i la possibilitat o impossibilitat de retorn a la seva pàtria que és Catalunya.

El recull s’inicia amb el poema De Lluny estant amb la imatge del camí, primer paisatge, que prendrà diferents matisos al llarg del llibre. En aquest primer poema, l’autor utilitza la imatge del camí determinat per l’article el per a recordar la seva terra des de l’enyor que sent per ella. En canvi, en el segon poema la imatge es transforma en un article indeterminat que mena a Carner a l’exili. És un camí nou i desconegut per a l’autor, ple d’incerteses.  És també en aquest poema on el poeta converteix aquest camí en un camí interior i, en solitud, analitza els seus pensaments i els seus propis sentiments. A Cor fidel es pot veure clarament com el dolor per l’exili és extrem ja que va més enllà del seny, en aquest punt podem interpretar el camí com la seva vida i la impossibilitat de tornar a la seva terra malgrat ell ho intenti sap que el tros d’escala no el mena enlloc.  Similar a aquesta imatge trobem també la imatge del riu, segon paisatge, on la vida és vista com un riu que desemboca a la mar, metàfora de la mort. Amb el riu tracta també el tema de l’esdevenir, de “tot flueix i res s’està quiet” del filòsof Heràclit d’Efes conegut per la cita que afirma que “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu ja que segons ell, a l’estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l’home seran els mateixos el segon cop que hi passin”.1

No és d’estranyar que Carner faci referència en els seus poemes al paisatge típicament mediterrani, que és el de la seva terra llunyana tan estimada.  El  primer paisatge és vegetal on l’escriptor recorda les plantes i els arbres de la seva regió: el romaní, la molsa, la vinya, l’aloc de torrentera, les garrigues, els ginestars, l’arboç, el bruc i el blat. El segon paisatge és marítim  d’aquí que anomeni la cala, l’escuma, el vaixell, el timó i la xarxa del llagut de la seva Mediterrània. Ens hem de fixar amb la imatge recurrent del pi com a símbol del poble català, com a unitat nacional. Al fòrum de l’assignatura s’ha arribat a suggerir que és el Pi de les Tres Branques que “és el símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears”2. Podem observar un diferent grau de variació amb aquesta imatge depenent dels adjectius que acompanyen aquest arbre. En el primer poema és un pi vivent perquè és la terra de Carner tal i com ell la té present en la seva memòria. Al Crist vora la mar trobem els pins esmaperduts, metàfora dels catalans que han perdut l’orientació durant el seu sojorn. Són pins que es troben arran de la mar, arran la derrota i la desolació. Al següent poema, el de Clara nit, ja és un gran pi llampat, dos adjectius que signifiquen que una gran part dels catalans han quedat ferits, cremats o morts per la guerra civil. Malgrat es pot entreveure una petita esperança de que l’idioma repoblarà el jardí desert. A L’Altre enyor es pregunta amb delit si podrà veure les corrues de pins damunt les comes, si podrà en un futur retornar a la seva pàtria per a retrobar-se amb els amics i coneguts en les comes, que “són prats alterosos, generalment situats en cims aplanats, rics de bon herbatge i molt estimats per a pastura”3. En canvi, a Convit tracta el tema del pi transplantat, d’un català, el Pere Matalonga, que mort a l’estrager lluny de casa seva i és enterrat en una altra serra.

A part d’aquests paisatges esmentats, també hi són recurrents les imatges de la nit, els estels, el vespre, les ombres i la boira. Aquests elements de la natura i la tardor, que és l’estació de l’any que  escull perquè és quan la natura decau, creen un ambient per expressar els dubtes que té envers la seva situació d’exiliat.Com hem dit, Carner situa la seva experiència d’exili a la tardor, al poema En el davallant podem veure clarament que “passada la verema (període de recollida del raïm que és al començament de la tardor) la boira veig muntar”.  El símbol de la boira és usat per a suggerir incertesa. Ara que està exiliat, no sap què passarà, si podrà tornar a Catalunya. Carner prefereix seguir recordant fins la mort (l’hora extrema) que oblidar. En A trenc de dia, les dues primeres estrofes enumeren una sèrie d’imatges de caire negatiu on la boira hi torna a aparèixer . Aquest cop és en plural i li afegeix l’adjectiu volanderes. Són unes boires que van i venen i li fan perdre els signes.  A Hora Foscant, els camins són trepitjats en la boira… La boira també l’utilitza per a referir-se a la mort de dos amics: Enric Díez-Canedo i Pere Matalonga per a referir-se a la incertesa de què  vindrà després de la mort.

Una de les principals imatges recurrents és la de la figura de la mare interpretada com una metàfora de Catalunya, la seva pàtria. Podem trobar-la al magnífic poema L’altre enyor com a una “Mare encara no nada”, “una mare no nascuda que enyora el
seu fill, que s’ha perdut4 a l’exili”. Carner personifica la pàtria invocant-la amb el pronom Tu i fon en la primera part del poema un passat gloriós (la Renaixença i la riquesa del Noucentisme); en la segona i tercera part un present dolorós ple de subjectivitat i, en l’última part, un futur latent.  Futur que continua a Cant del fill distant, malgrat al·ludir la derrota i l’exili del poble català ja que aquest poema parla en plural,  ens indica que en signes pobres t’emporàrem viva referint-se als mots i a les tradicions catalanes que es van endur els exiliats, ens  presenta una nova esperança de poder tornar a la seva terra (Mare nostra) i es pregunta què li podran oferir els qui hi retornin. Per últim, a Cant d’una presència invoca una Mare vídua i vestida de dol (oh Mare endolada!) i ens  destaca la importància de la llengua catalana. “Carner parla del llenguatge no com a fenomen comunicatiu, sinó expressiu i afectiu: una combinació de gest, ritme i modulació; d’aquí la importància de la cançó, que garanteix la preservació de la identitat nacional5”. Però el fill encara pertany a la mare i malgrat ser lluny la sent pròxima a través de la llengua, les cançons i els seus escrits i veu amb optimisme que en un futur pròxim càntics nous triomfaran.

L’última imatge que comentaré és la de l’àngel que res té que veure amb una figura celestial sinó que l’hem d’interpretar en grec (ἄγγελος,ου) que  vol dir missatger, l’enviat. D’un començament aquest àngel és un àngel trist amb el seu glavi tort però a partir de A trenc de dia es converteix amb un arcàngel ja que té una missió molt important: la de comunicar a través del llenguatge del poeta. L’última estrofa es pot interpretar com la inspiració que sorgeix a primeres hores del matí que li descobreix una  certesa nova apagant les boires i les ombres. Inspiració que li portarà a escriure Creació d’un poema on ens descriurà aquest nou àngel; no ha de  portar ni espasa ni armadura sinó que les ha de substituir per una bandera, una rosa i un fogall, signes clarament catalans. I és aquí on comença el desig de Carner pel canvi.

En conclusió, Josep Carner a partir d’unes imatges recurrents ens explica com a testimoni la seva experiència d’exili a nivell personal  i de tot el poble català, “supervivents d’una desfeta6”. Ens trobem, doncs, davant  “d’un dol que té el seu origen en una violència política, i que és necessàriament col·lectiu7”.

Tipus de personatges a Drames Rurals de Víctor Català

Drames rurals, de Víctor Català publicat l’any 1902, és un recull de dotze drames escrits en prosa que formen part del ruralisme simbòlic propi del modernisme. L’autora trenca el tòpic de la ruralia i ens ensenya la seva part més crua allunyant-se del costumisme rural.

El tema central de l’obra és el matrimoni. En primer lloc, Víctor Català analitza ens els tres  primers drames els problemes de marginació que provoca per a la dona qualsevol relació extramatrimonial. En segon lloc, a partir de Daltabaix, l’autora relata les conseqüències fatals que significa per al gènere femení adaptar-se a la vida conjugal. Les diverses narracions giren entorn a la figura de la dona que busca en el matrimoni un refugi, sota la tutela masculina, per a no quedar marginada per la societat.

El primer drama, El Met de les Conques,  ens mostra una família de personatges  marginats  per una maternitat il·legítima. El Jaumet és rebutjat per tot el poble per ser bord i fill del pecat i es converteix en l’espantall llegendari de la canalleta del poble1. La seva mare, considerada bruixa, no rep cap mena  d’auxili i mort d’una intoxicació produïda per uns bolets verinosos. Al quedar tot sol, el Met, només troba consol en la religió que descobreix de la mà d’un predicador i decideix anar-se’n del poble per a fer penitència. Malauradament, caurà en una cova d’on no podrà sortir-ne mai més. Cal subratllar els records que té el Met dintre la cova com a mostra del tracte que rebia la dona en la societat del moment: “Hi havia un home, una dona i un cavall (…). Ell deixà l’arada, se li acostà amb el pal de l’agullada enlaire i començà a pegar-li rabiosament; la dona tractava de fugir, cridant malediccions, però ell la perseguia, atrapant-la sempre sota el pal (…). L’home agullonava al cavall i a ella…2”.

El segon drama, Idil·li xorc, ens presenta una sèrie de personatges marginats per la misèria econòmica i moral. Són un grup de captaires inconscients, un exèrcit de la misèria i de la ganduleria3.  D’aquest grup es distingeix el Tit i la Laia que decideixen casar-se per fugir de la situació en què es troben.  El capellà de primer moment no els vol casar però després canvia d’opinió  per a no ocasionar un escàndol públic. El poble se n’assabenta  i, seguint les tradicions, després de la boda els apedreguen amb tal brutalitat que acaben amb la vida del Tit. Podem veure com la massa, que representa el medi social, ataca durament els protagonistes que volen escapar d’aquesta existència rural que els ha tocat viure malgrat fracassen en l’intent.

Analitzant els diferents tipus de personatges que formen part de Drames rurals ens adonem que la dona sol ser el personatge víctima del drama. A Parricidi veiem com una relació sexual fora del matrimoni desencadena l’assassinat de la dona.  El Pau, l’amant de la Lena, descrit com “aquell home que l’estimava com un boig i que la matava a força d’estimar-la4”, pres d’un atac de gelosia decideix matar-la.  Un seguit de circumstàncies faran que la gent del poble inculpi el marit de la Lena, el Felet, un pobre inconscient com a autor del crim. El drama fa una crítica a la incompetència de la Justícia i centra l’existència humana en la força del fat  d’on és impossible escapar:  “I anorreat i destruït per l’horrible sospita, baixà el cap al pes del Destí i es disposà a sofrir resignadament el càstig de sa culpa imperdonable5”.

Els següents drames descriuen diferents situacions matrimonials  on la dona continua sent la víctima.  A través de la vida conjugal, la dona només rep a canvi l’explotació, la malaltia o la follia. És el cas de la Doloretes de Daltabaix que, sola i desemparada, va a formar part d’una família d’esquerps, feréstecs i violents6 que l’humilia i l’explota. El personatge de l’àvia Pastora serveix per a anunciar el què passarà a través de les seves profecies: “Que n’hi trobaràs poques, d’alegries, en aquesta casa!… D’aquí a un any, qui t’haurà vist i et vegi!7. La Bel d’Agonia es veu obligada a confessar al seu marit Minguet a les portes de la mort que l’hereu és fill del metge. Aquest, personatge bo, un cop controlada la ràbia es veu forçat a perdonar-la.  La Maleneta d’Ombres, incapaç d’escapar del matrimoni per la manca d’amor, acaba tornant-se boja.

La dona no deixa de ser víctima ni a la vellesa com ho demostren les narracions de La vella i Nochebuena perquè a pagès, un vell xacrós que consum i no produeix és un censal8. La padrina de cal Manyo, amb esperit modernista, busca escapar del seu cos immòbil per un atac de feridura i troba en la visió d’un tros de cel blau alguna cosa que fa que la seva vida hagi valgut la pena: an aquella bellesa consoladora que havia d’arribar a ésser la seva única distracció i son únic amic9.Malgrat els seus intents d’escapar, res la salvarà del seu final tràgic.

El recull es tanca amb L’Enveja, única narració que tracta de l’amor, als deu anys de matrimoni encara s’estimaven amb igual voluntat10. Però aquesta vida idíl·lica que tenen els protagonistes es veu truncada per la societat que veu en l’absència de fills una tara: Lo poble olorà el drama, i, amb son instint pervers de bèstia inferior, clavà la urpada al punt que més dolia i els anomenà Forros, lo motiu pregoner de sa desgràcia11.

En conclusió, Drames rurals ens exposa la lluita contínua que té l’ésser humà contra dues forces immenses: la societat i la natura. A través del medi rural, l’autora manifesta les contradiccions que viuen els protagonistes d’adaptar-se a la societat que, en la majoria dels casos, els condueixen al fracàs.

Producció d’un text oral formal (enregistrament en vídeo)

Produir un text oral formal que sigui una reclamació sobre l’estat del carrer en què vius, dirigida a l’ajuntament del teu poble / ciutat.

El text ha de ser correcte i fluid, i complir les tres propietats textuals: adequació, coherència i cohesió. L’enregistrament del text, que ha de ser audiovisual, ha de durar entre 2 i 3 minuts.

Basat en una història real. El que ha significat aquesta pràctica per a mi ha estat elaborar un text sense cap ll, ja que sóc ieista. El carrer al que vull fer referència és la Llarga de Sant Vicenç de Tortosa. El contenidor està tocant al pontet del final del carrer.