Projecte final sobre la immersió lingüística

Treball en grup: La immersió lingüística en powerpoint.

Reflexió sobre l’ambientació de la pel·lícula Carícies de Ventura Pons respecte el llibre de Sergi Belbel

 

Carícies escrita per Sergi Belbel, publicada l’any 1992  i,  portada a la gran pantalla per Ventura Pons, ens aproxima a un microcosmos nocturn dels anys noranta. El film de Ventura Pons transforma les onze escenes indeterminades de Sergi Belbel en un personatge més: la ciutat de Barcelona. D’aquesta manera, l’espectador s’endinsa, gràcies a una càmera pròpiament subjectiva, a les entranyes d’una ciutat cosmopolita on la incomunicació i la solitud semblen ser el principal problema dels personatges que hi apareixen.

Els carrers prenen vida per a endinsar-nos en uns escenaris tancats i clarament  delimitats com les cel·les  d’un eixam. Podríem dir que són com les caselles dels mots encreuats. D’aquesta manera, se’ns obren les portes de pisos cèntrics situats a l’Eixample d’on podem veure els seus escenaris íntims com són la cuina, el menjador, el bany…A la primera escena, entrem en un pis situat pels voltants de La Plaça Catalunya, on l’Home Jove i la Dona Jove discuteixen pels problemes d’incomunicació que tenen. A la sexta escena ens  submergim en una banyera de la mà d’un Nen i un Home. A la vuitena escena aprenem a fer el sopar en una cuina cèntrica on la Noia i l’Home Gran, pare i filla, dialoguen acaloradament sobre el seus problemes. A la novena escena l’Home Gran i el Noi comparteixen les seves intimitats davant d’un mirall en un petit estudi-mansarda. Per últim, a la desena escena, la Dona afronta la seva soledat davant del Noi en un menjador d’un altre pis cèntric.  No ens ha d’estranyar que al film no hi hagi cap al·lusió al nom de cap personatge. Són vides anònimes que s’entortolliguen i es relacionen com les línies del metro.

Veiem com Carícies plasma escenes neoexistencialistes de la vida quotidiana localitzades, en una ciutat, Barcelona, on l’ésser és lliure i existeix perquè pertany a aquest microcosmos i es relaciona amb les coses i amb altres éssers. Els personatges són lliures d’anar on vulguin, i es desplacen per carrers que no els menen enlloc perquè la mateixa urbs els engoleix angoixadament . Així, la Dona Jove i la Dona Gran es troben en un parc solitari,  la Dona Vella i l’Home Vell es retroben al voltant d’un contenidor;  el Nen ensopega amb l’Home Vell en un carrer… D’aquesta manera, l’atzar representa un paper important ja que, fruit de la casualitat, els diferents personatges es relacionen entre sí o amb les coses que conté la ciutat, paradigma neoexistencialista.

Al film de Carícies, la càmera es fa còmplice del transport urbà per a mostrar-nos un fil conductor de laberints comunicats  sense sortida que ens menen a distints barris com són El Paral·lel, Poble Nou, l’Eixample, Sants… Així, per exemple, varies línies de metro ens condueixen a un asil, on veurem el seu saló, el menjador i l’habitació que comparteixen la Dona vella i la Dona gran clarament identificades a la pel·lícula.  Per a canviar d’escena, Carícies, canvia de transport, tant públic com privat, i invita a l’espectador a pujar-hi.  Una estació central i uns seients de plàstics, passen a ser a la pel·lícula, l’Estació de Sants amb el seu quiosc i la seva andana. Veiem el comiat d’una parella, de l’Home i la Noia, davant d’un  tren, l’Euromed, que va camí del sud. L’Home Vell es desplaça amb la seva moto per pels carrers, l’Home Gran es desplaça amb el seu cotxe…

Barcelona, immensa ciutat contemporània com podria ser qualsevol altra, és vista com un plànol de carrers encreuats que condueixen al món de l’absurd. Com digué Terenci Moix, “els carrers de la ciutat nocturna expressen opressió, deliri, malsons, i delimiten els límits entre la vida i la ficció . Aquests límits semblen ser un No-Res”. La variable del temps no importa en aquest film ja que a l’escena deu es capgira i torna enrere per a tornar-nos a situar a l’inici de l’obra. “El laberint es tanca sobre sí mateix amb una ràfega de neoexistencialisme”. L’Home Jove va a casa  de la Dona, la veïna, en busca d’un vas d’oli d’oliva. I rep a canvi, una carícia, única en aquesta pel·lícula.

Bibliografia

Elements de la seva condició femenina que afecten a Cecília Ce de El carrer de les camèlies

El Carrer de les Camèlies, és una novel·la onírica, fantàstica i pròpiament simbòlica on es mesclen trets realistes i naturalistes, guanyadora del premi Sant Jordi el 1966, el de la Crítica l’any 1967 i el de Ramón Llull l’any 1969. És escrita a Ginebra entre 1963 i 1965 mentre l’autora vivia sola com a exiliada després de la mort del seu marit i s’estructura en cinquanta capítols.

En aquest text analitzarem els elements que conduiran a la protagonista femenina de l’obra, la Cecília Ce, a un desenllaç de maduresa i d’èxit on la seva sort reservada apareix de sobte en la seva vida1 (pag. 174).

Un primer element és l’origen de Cecília, on es centren els dotze primers capítols de la novel·la, en un ambient de preguerra on la protagonista es abandonada  “en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat”2 (pàg. 9), “recollida per un vigilant i  adoptada per una parella ja gran sense fills”3. Aquest capítols tracten sobre la seva infantesa, envoltada dels seus pares adoptius, el senyor Jaume i la senyora Magdalena, que li fan anomenar-los padrins i d’un veïnat d’edat avançada que es qüestiona recurrentment la seva procedència. Per culpa de la seva mare adoptiva,  no podrà anar a l’escola degut a la seva condició femenina i, sobretot,  al seu origen de nena trobada per a evitar els martiris que suposadament li farien les altres nenes del col·legi de monges4(pàg. 22) però, malgrat  tot, gràcies al senyor Jaume, aprendrà  “tot el que una nena ha de saber, i mes”5(pàg. 19).

El segon element a analitzar és el de la marginació que ja comença al veïnat del barri se Sant Gervasi d’on fugirà de la mà de l’Eusebi, primer amor, i farà cap a un barri marginat: el de les barraques. Quan aquest és empresonat millora de barraca i se’n va a viure amb l’Andrés, segon amor, el guixaire de davant però, malauradament, mor de tuberculosi al cap de poc. Aquest fet li ocasionarà la pèrdua de la tutela masculina, la dependència econòmica i, al tractar-se d’una dona, una veïna, la Tere, li suggereix que es guanyi la vida cosint bruses, un treball legítim com un altre. És una marginació absoluta ja que “ no arriba a integrar-se ni en un temps (postguerra), ni en un país (Catalunya), ni tan sols en un estament social”6 (pàg. 171) que la portarà a dedicar-se a l’ofici més vell del món per a poder sobreviure: la prostitució; després de les seves relacions amoroses frustrades.

De l’explotació de cosir bruses passarà a l’explotació sexual, nucli central de la novel·la, tercer element a analitzar. “I una nit, sense pensar-m’hi, la vaig arrossegar fora de la barraca, vaig agafar el portamonedes, i, prima com un espàrrec, me’n faig anar a la Rambla a fer senyors” (pàg 76). La prostitució suposarà per a ella una submissió i dependència total al gènere masculí a més d’una pèrdua d’identitat que la conduiran al món de l’absurd. Al seu fracàs existencial tots els factors se li sumen: el de ser una nena trobada i la solitud d’abandonar el veïnat de les barraques que es fon en la soledat dels carrers d’una Barcelona desdibuixada en un ambient de posguerra evocada per l’autora des de l’exili. L’amor dóna pas a un món de fredor, de vergonya, d’humiliació, d’angúnia, de repugnància i de rebuig on els vòmits, els embarassos i els avorts apareixen de manera recurrent. La prostitució suposarà per a ella “una lenta ascensió econòmica, però no pas social perquè sempre serà una marginada8”(pàg. 108).

Com podem observar, Cecília Ce, és un personatge totalment desarrelat de la societat on viu: sense pares, sense amics, sense casa, sense carnet d’identitat, sense contracte laboral, sense llibre de família… I ella mateixa es nega a arrelar-se, ja ens ho anuncia en els primers capítols amb aquestes paraules “vaig pensar que jo no em voldria casar mai9” (pàg 51). Però de la submissió que suposa el matrimoni on les relacions amoroses son insostenibles per a la dona de l’època,  la Cecília passa a ser la criada del sexe. Ella és la promesa d’una aventura sexual, una dona pública en una vida morta plena d’avorriment i ociositat. Mata el temps fumant, anant als cafès on coneix els futurs clients, deambulant pels carrers de Barcelona sense arribar enlloc, comprant roba, complements i, més endavant, mobles i joies.

La Cecília és víctima i sofreix danys tant físics com psicològics del seus amants que la porten fins a l’intent de suïcidi. El seu destí és passar d’un home a un altre per a pujar de categoria. Del món de les barraques passa a conviure en una fonda amb el Cosme un home prepotent, exclusiu, egoista i gelós. Després compartirà mig pis amb el Marc on sofrirà dany psíquic davant la seva crueltat i es convertirà amb una nina sense voluntat. Per últim, de la mà de l’Eladi sofrirà danys físics en un altre pis. Però la tensió de la novel·la es fa patent quan ella mateixa descobreix que el Marc, l’Eladi i el sastre del davant són còmplices. Triangle masculí que l’han portada a la degradació més absoluta, a l’empresonament i al segrest d’on ella ha intentat escapar d’aquest intent de control que volen tenir sobre ella. Aquest triangle li ha violat la seva intimitat seguint-la espiant-la, retratant-la i, finalment apallissant-la i abandonant-la.

I és aquí quan apareix l’Esteve, personatge clau, que farà canviar el destí de la Cecília regalant-li un pis. En l’ultima part, assistim a un renaixement de la protagonista que ha madurat degut a la paciència i a les calamitats que ha hagut de sofrir. Ella mateixa es pregunta quin preu té el seu cos mirant-se al mirall: “El ventre no compta, el pit no te preu, el cor a desar” (pàg. 175)10 i és en aquest moment quan li sorgeixen les ganes de viure fins a la mort. Hi ha un intercanvi de papers, de nina subordinada, ara la Cecília s’anteposa i dirigeix la seva vida. Passa a ser una “fulana” mantinguda pels seus amants on treu profit a base de regals i de joies i d’un pis que li compra un polític anomenat Martí.

Narrada en primera persona, El carrer de les camèlies ens aproxima des de l’òptica femenina de Cecília Ce,  a un món urbà on la protagonista retorna en l’últim capítol a la infantesa al buscar per tota Barcelona i retrobar el vigilant que l’havia trobat de petita.  Reconeix el seu veritable origen i arrelament en les tres persones que van participar en la seva adopció: els seus pares adoptius i el vigilant.   I resumeix, amb aquesta frase, el què ha estat seva la vida: “Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passat buscant coses perdudes i enterrant enamoraments11” (pàg. 206).

Mercè Rodoreda ens narra la història d’una dona, la Cecília Ce, com a model de “dona pública” situada tant al marge com al centre d’una societat patriarcal on la legitimitat, el respecte i el prestigi eren valors molt inculcats.

Bibliografia

Correcció d’un text. Coherència i cohesió.

Text que s’ha de corregir:

Ensinistrant

Si acabem d’adquirir a un periquito el normal és que durant uns dies l’au estigui nerviós davant la seva nova llar o que estigui apagat sense moure’s ni cantar. Això és normal perquè s’està adaptant al canvi que ha sofert.

Una vegada s’ha adaptat o bé ja tenim un periquito ja habituat podem començar a intentar guanyar-nos la seva confiança. Per naturalesa sempre ens van a tenir por i pensaran que intentem fer-los mal quan potser només estem prop de la gàbia per a posar-los menjar.

L’ideal seria col·locar la gàbia en un lloc freqüentat de la casa perquè a poc a poc es vagi acostumant a la presència humana. Hem de procurar intentar no espantar-lo amb moviments bruscs o al canviar-los el menjar, fent-ho tot lo més tranquil·lament possible. Si li parlem fer-ho amb un to de veu suau.

A tot això jo m’estic referint a només un periquito però és igual de vàlid per a una parella.

(Text extret de la pàgina web: http://www.amimascota.com/articles/pajaros_7/ensinistrament_periquitos.htm)

Text corregit:

L’ensinistrament de periquitos

Si acabem d’adquirir un periquito hem de saber que,  per naturalesa,  ens tindrà por i pensarà que volem fer-li mal malgrat només estem a  prop de la gàbia per a posar-li menjar.  És freqüent que, durant els primers dies, l’au estigui nerviosa o apagada sense moure’s ni cantar.  Això és normal perquè s’està adaptant a la seva nova llar.

Un cop s’ha habituat al canvi, podem intentar guanyar-nos la seva confiança. Per començar, podem col·locar la gàbia en un lloc freqüentat de la casa ja que, d’aquesta manera, s’anirà acostumant a la presència humana. Per a no espantar-lo, ens hem d’acostar sense moviments bruscs, canviar-li el menjar el més tranquil·lament possible  i parlar-li amb un to de veu suau.

Aquestes tècniques d’ensinistrament són també vàlides per a una parella de periquitos.