De lluny estant

Qui veiés quan l’estiu s’acomiada,
el camí –la serp blanca i somrient-
i, al marge d’una cala refiada,
el pàmpol mort sota d’un pi vivent.

Qui veiés una dansa damunt l’era
i una serra morada enllà de mi:
qui topés un aloc de torrentera
o enmig d’un pedruscall, un romaní.

Més val, però, que a aquest bedolls s’acari
el meu esment, i a aquest boiram somort.
En mos camins d’un temps, hom pot trobar-hi
un àngel trist amb el seu glavi tort.

Absència de Josep Carner