Fa qui sap quant,
a llum minvant-
jo me n’aní
per un camí.
¿Fou d’infantó
i amb mitja por,
o en son gement
d’adolescent?
Camí tot sol
que al meu convit
surts d’un revolt
de l’esperit.
En goig i greu
saber-te vull,
recolze breu
on tot m’acull:
la llum fidel
perdent esclat,
l’herba i el cel
commiserat.
¡Oh lloc segur
sense vivents!
cada any jo i tu
som més parents:
Que es va atansant
la meva fi,
a llum minvant
pel dolç camí.
Josep Carner
[...] segon poema la imatge es transforma en un article indeterminat que mena a Carner a l’exili. És un camí nou i desconegut per a l’autor, ple d’incerteses. És també en aquest poema on el poeta [...]