Elements de la seva condició femenina que afecten a Cecília Ce de El carrer de les camèlies

El Carrer de les Camèlies, és una novel·la onírica, fantàstica i pròpiament simbòlica on es mesclen trets realistes i naturalistes, guanyadora del premi Sant Jordi el 1966, el de la Crítica l’any 1967 i el de Ramón Llull l’any 1969. És escrita a Ginebra entre 1963 i 1965 mentre l’autora vivia sola com a exiliada després de la mort del seu marit i s’estructura en cinquanta capítols.

En aquest text analitzarem els elements que conduiran a la protagonista femenina de l’obra, la Cecília Ce, a un desenllaç de maduresa i d’èxit on la seva sort reservada apareix de sobte en la seva vida1 (pag. 174).

Un primer element és l’origen de Cecília, on es centren els dotze primers capítols de la novel·la, en un ambient de preguerra on la protagonista es abandonada  “en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat”2 (pàg. 9), “recollida per un vigilant i  adoptada per una parella ja gran sense fills”3. Aquest capítols tracten sobre la seva infantesa, envoltada dels seus pares adoptius, el senyor Jaume i la senyora Magdalena, que li fan anomenar-los padrins i d’un veïnat d’edat avançada que es qüestiona recurrentment la seva procedència. Per culpa de la seva mare adoptiva,  no podrà anar a l’escola degut a la seva condició femenina i, sobretot,  al seu origen de nena trobada per a evitar els martiris que suposadament li farien les altres nenes del col·legi de monges4(pàg. 22) però, malgrat  tot, gràcies al senyor Jaume, aprendrà  “tot el que una nena ha de saber, i mes”5(pàg. 19).

El segon element a analitzar és el de la marginació que ja comença al veïnat del barri se Sant Gervasi d’on fugirà de la mà de l’Eusebi, primer amor, i farà cap a un barri marginat: el de les barraques. Quan aquest és empresonat millora de barraca i se’n va a viure amb l’Andrés, segon amor, el guixaire de davant però, malauradament, mor de tuberculosi al cap de poc. Aquest fet li ocasionarà la pèrdua de la tutela masculina, la dependència econòmica i, al tractar-se d’una dona, una veïna, la Tere, li suggereix que es guanyi la vida cosint bruses, un treball legítim com un altre. És una marginació absoluta ja que “ no arriba a integrar-se ni en un temps (postguerra), ni en un país (Catalunya), ni tan sols en un estament social”6 (pàg. 171) que la portarà a dedicar-se a l’ofici més vell del món per a poder sobreviure: la prostitució; després de les seves relacions amoroses frustrades.

De l’explotació de cosir bruses passarà a l’explotació sexual, nucli central de la novel·la, tercer element a analitzar. “I una nit, sense pensar-m’hi, la vaig arrossegar fora de la barraca, vaig agafar el portamonedes, i, prima com un espàrrec, me’n faig anar a la Rambla a fer senyors” (pàg 76). La prostitució suposarà per a ella una submissió i dependència total al gènere masculí a més d’una pèrdua d’identitat que la conduiran al món de l’absurd. Al seu fracàs existencial tots els factors se li sumen: el de ser una nena trobada i la solitud d’abandonar el veïnat de les barraques que es fon en la soledat dels carrers d’una Barcelona desdibuixada en un ambient de posguerra evocada per l’autora des de l’exili. L’amor dóna pas a un món de fredor, de vergonya, d’humiliació, d’angúnia, de repugnància i de rebuig on els vòmits, els embarassos i els avorts apareixen de manera recurrent. La prostitució suposarà per a ella “una lenta ascensió econòmica, però no pas social perquè sempre serà una marginada8”(pàg. 108).

Com podem observar, Cecília Ce, és un personatge totalment desarrelat de la societat on viu: sense pares, sense amics, sense casa, sense carnet d’identitat, sense contracte laboral, sense llibre de família… I ella mateixa es nega a arrelar-se, ja ens ho anuncia en els primers capítols amb aquestes paraules “vaig pensar que jo no em voldria casar mai9” (pàg 51). Però de la submissió que suposa el matrimoni on les relacions amoroses son insostenibles per a la dona de l’època,  la Cecília passa a ser la criada del sexe. Ella és la promesa d’una aventura sexual, una dona pública en una vida morta plena d’avorriment i ociositat. Mata el temps fumant, anant als cafès on coneix els futurs clients, deambulant pels carrers de Barcelona sense arribar enlloc, comprant roba, complements i, més endavant, mobles i joies.

La Cecília és víctima i sofreix danys tant físics com psicològics del seus amants que la porten fins a l’intent de suïcidi. El seu destí és passar d’un home a un altre per a pujar de categoria. Del món de les barraques passa a conviure en una fonda amb el Cosme un home prepotent, exclusiu, egoista i gelós. Després compartirà mig pis amb el Marc on sofrirà dany psíquic davant la seva crueltat i es convertirà amb una nina sense voluntat. Per últim, de la mà de l’Eladi sofrirà danys físics en un altre pis. Però la tensió de la novel·la es fa patent quan ella mateixa descobreix que el Marc, l’Eladi i el sastre del davant són còmplices. Triangle masculí que l’han portada a la degradació més absoluta, a l’empresonament i al segrest d’on ella ha intentat escapar d’aquest intent de control que volen tenir sobre ella. Aquest triangle li ha violat la seva intimitat seguint-la espiant-la, retratant-la i, finalment apallissant-la i abandonant-la.

I és aquí quan apareix l’Esteve, personatge clau, que farà canviar el destí de la Cecília regalant-li un pis. En l’ultima part, assistim a un renaixement de la protagonista que ha madurat degut a la paciència i a les calamitats que ha hagut de sofrir. Ella mateixa es pregunta quin preu té el seu cos mirant-se al mirall: “El ventre no compta, el pit no te preu, el cor a desar” (pàg. 175)10 i és en aquest moment quan li sorgeixen les ganes de viure fins a la mort. Hi ha un intercanvi de papers, de nina subordinada, ara la Cecília s’anteposa i dirigeix la seva vida. Passa a ser una “fulana” mantinguda pels seus amants on treu profit a base de regals i de joies i d’un pis que li compra un polític anomenat Martí.

Narrada en primera persona, El carrer de les camèlies ens aproxima des de l’òptica femenina de Cecília Ce,  a un món urbà on la protagonista retorna en l’últim capítol a la infantesa al buscar per tota Barcelona i retrobar el vigilant que l’havia trobat de petita.  Reconeix el seu veritable origen i arrelament en les tres persones que van participar en la seva adopció: els seus pares adoptius i el vigilant.   I resumeix, amb aquesta frase, el què ha estat seva la vida: “Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passat buscant coses perdudes i enterrant enamoraments11” (pàg. 206).

Mercè Rodoreda ens narra la història d’una dona, la Cecília Ce, com a model de “dona pública” situada tant al marge com al centre d’una societat patriarcal on la legitimitat, el respecte i el prestigi eren valors molt inculcats.

Bibliografia