Una fiblada a la pell

2n premi narrativa de l’Institut Joaquim Bau de Tortosa (Sant Jordi ’98)

L’Eva jeia al llit amb les cames estirades. De sobte sentí una fiblada al ventre. S’arronsà. S’havia mogut o només havien estat imaginacions seves? S’aixecà i anà al lavabo. El mirall li retornà la seva imatge: la d’una noia jove i bonica. Instintivament es tocà el ventre pla. No, no podia ser. Només havien estat imaginacions. Uns quants rínxols li queien sobre la cara. Se’ls apartà. Es quedà mirant-se fixament. Darrera dels seus ulls blaus s’amagaven núvols de tristesa. Sentí com les llàgrimes pugnaven per sortir. Se les aguantà fins que no va poder més. A la fi dues llàgrimes li van caure galtes avall. Es va seure i començà a plorar fluixet com si tingués por que algú l’anés a sentir. Però estava sola a l’apartament. Tot havia passat tan ràpid…

Mare, per què plores? És per mi? Estic aquí i et sento. Què et passa? Perdona si m’he mogut i t’he fet mal. M’has sentit? Sento no haver vingut en el moment adequat. Però no ho he pogut evitar. S’està tan bé dintre teu. Noto la teva calor… Saps? Encara no t’he vist i mai et veuré. Però sé que ets molt bonica. Has discutit amb el papa? He sentit crits i després m’he adormit. Ja no recordo res més. Encara sóc aquí però no per molt de temps. Saps? M’agradaria viure… però sé que això no et faria feliç. Me n’he d’anar perquè sóc un impediment per a tu. Què se sent a l’estar a l’exterior? Jo aquí només veig foscor però em sento protegit perquè estic amb tu. Mama, bona nit. Me’n vaig a dormir.

El so del despertador la despertà. Havia somniat coses estranyes però no se’n recordava de gaire res. Recordà la baralla amb el Raül. El cap li donava voltes i se sentia marejada. El Raül… per què havia estat tan brusc? Per què la deixava sola quan més el necessitava? Per què…? Eren tantes qüestions sense resposta. El Raül l’havia decepcionat. Pensava que l’estimava. Potser s’havia espantat en sentir la notícia. Però és que ella acàs no ho estava d’espantada?

Recordà la conversació telefònica amb la clínica. Tot havia estat tan fred… Aquella tarda la ingressarien i tot seguit… No, no podria dormir tranquil·la després del que hauria fet. La consciència li pesaria i el cor se li oprimiria pel dolor. Les paraules del Raül li xiulaven a la ment: “Però és que penses llençar la teva carrera, els teus somnis… per un error!”. Això la féu pensar. Un fill era un error? No ho creia pas. És que es podia comparar una vida amb una carrera, amb uns diners, amb guardar unes aparences? Pensava en la cara que farien els seus pares en sentir la notícia. Seria una mare soltera. Això sinó l’obligaven a casar-se amb el Raül… Però ella no volia casar-se. És tocà el ventre, encara no se li notava res, ni una fina corva. Era com abans però alguna cosa havia canviat en el seu interior. Se sentia plena de vida, com una nova persona. Engegà la tele. Pensà que les pel.·lícules i els programes la distraurien. Però només feien anuncis on sortien nadons i mares felices. Es començà a acariciar el ventre. I si la seva mare hagués fet el mateix? Ara ella no seria aquí. Li hagués negat la vida. És que ella tenia el valor d’impedir que un nen nasqués?

Així, segueix… M’agrada que m’acaricies. En què estàs pensant? Per què no em cantés una cançó? M’agrada escoltar la teva veu. Encara sóc viu, mare… Encara et sento. Estic creixent dintre teu. Però no puc fer res. Només esperar les últimes hores que em queden. Pensar en la vida que no tindré. No vull que sofreixis, mare. Jo t’estimo. Només sóc un cos que s’està formant però tinc sentiments i experimento sensacions. És tan bonic!

L’Eva s’aturà a meitat cançó. Havien trucat a la porta. L’obrí. Era el Raül amb un ram de roses vermelles. No va fer falta que es diguessin res. S’abraçaren, es miraren als ulls, es besaren.

_Ho sento… –li diguè ell-. T’he fet tant de mal…

L’Eva li retornà el petó. Se sentia feliç. En aquell moment va saber que no aniria a la clínica. Ho havia decidit. Tindria el seu fill i l’estimaria. O és que ja no l’estava estimant? De sobte sentí una nova fiblada i s’alegrà de tenir-la. Si, estava segura d’haver-la tingut. Ara no havien estat imaginacions. Era el seu nen que s’estava movent.

Mare… estic tant content! Perdona que m’hagi mogut però no ho he pogut evitar. He sentit que em vols tenir. Crec que t’ha canviat el to de veu. Sento que estàs feliç. Ara estic inquiet i no em paro de moure. Viure! Gràcies mare. La vida és tan bonica. Ja tinc ganes de sortir per veure’t. Sé que ara m’estimes, m’invadeix el teu amor i em sento tan bé. És magnífica la vida que m’has donat.

L’Eva i el Raül sortiren a passejar pels jardins de la ciutat. Era primavera. Al cel se sentien els cants de les oronetes. Era com un paradís, un petit univers de felicitat. La panxa de l’Eva havia crescut en els darrers mesos. Esperava amb ànsia el naixement del nen. Havia fet tan bé de voler-lo tenir. Ja no tenia dubtes. Hauria de lluitar per treure’l endavant però ja no l’importava. Se sentiria feliç de fer-ho. Era intel·ligent i no li costaria trobar treball. Ara, de moment tenien el sou del Raül per a anar tirant. I sobretot l’amor que els unia als tres.

Mama, papa, estic pensant en sortir. Em falta poc. Aviat us veure… Ja és primavera, no? Sento el flaire de les flors. M’agrada somniar amb coses que no coneixo però aviat coneixeré. Us estimo a tots dos. Fins aviat.

L’Eva va sentir un dolor intens. Havia arribat el moment. Una nova vida ansiava per sortir.

Helena Sauras

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s