L’última guerra

És negra nit, d’aquelles que esgarrifen i fan posar la pell de gallina, d’aquelles que han amagat massa crims. La lluna s’ha amagat, tot és fosc. Ni els mussols ni els grills canten, tot és silenci. Una ombra que coixeja puja per un camí, se senten les seves passes lentes sobre la terra. Primer una, després l’altra. S’atura, beu un glop llarg de l’ampolla que porta a la mà i continua caminant. A l’altra mà porta una rosa blanca.
El cementiri amb els monuments arquitectònics en calma, amb les tombes perfectament ordenades en línia recta, amb els grans xiprers que vetllen les ànimes. La figura hi entra. Els peus enormes i gastats el menen fins a un gran panteó. Se’l queda mirant. Beu. Fa una trista reverència i s’agenolla. Beu i plora; plora i beu. Una figura blanca que ressalta en la foscor ha aparegut de sobte al panteó de marbre. El vell no la veu però exclama:
_ Ciiiiiiiintaaaaaaaaaa! –mentre trenca el silenci de tants d’anys-.

“Qui em crida després de tants d’anys? Qui em recorda encara? Pensava que era ben morta. En quina memòria visc? Oh, amor, en qui t’has convertit? No t’havia conegut. Érem joves. Una bala se’m va clavar al pit, una bala… Jugàvem de petits, te’n recordes? Ens banyàvem a la bassa mentre queien fulles. Érem joves. Una bala que em condemna a viure aquí, que m’obliga a no ser-te fidel. La mort em va venir a buscar i era tan sols una nena, una nena… Sortíem a passejar els diumenges de bon de matí, m’agafaves de la mà i em sentia feliç. Tot era de color de rosa, no com aquesta foscor que se’m clava ben endins. És negra nit, on ha anat la lluna? Per què no canten els grills? Tinc fred, el marbre està glaçat. Bevíem dels ulls de l’altre, sentia el caliu de les teves nines dilatades i m’abraçaves tan fort que no em deixaves respirar. Rèiem enmig de l’herba mullada. Et declarares un dia al parc que ens va veure créixer, em regalares un anell. Era la teva promesa. Un anell que em va robar el meu assassí després de disparar-me. És morta, deien, el pare m’abraçava, la mare plorava. La sang havia fet malbé el vestit de seda, aquell de color lavanda que tant t’agradava. Massa sang per un sol crim. Tu no vingueres, t’esperava, tenia tota l’eternitat. On eres? Quanta, quanta guerra, amor. Havia sortit a buscar-te, per dir-te que no te n’anessis a lluitar, que et quedessis amb mi, amagat a les golfes de casa meva. Vaig arribar tard. No hi havia ningú, vaig trucar i trucar fins que em vaig fer mal a les mans. No hi eres. Ja se t’havien endut no sé on. En tornar, una bala… La vida em va fugir en un sospir, convertint-me en el que sóc: un esperit. De què estan fets els esperits? De què està feta aquesta ànima que em pesa tant? Em vaig casar, amor, sense cap anell, sense cap cerimònia, sense cap vestit blanc. I era verge. No va haver cap festa, ni convidats. Res. Només vaig tenir un testimoni: la bala de metall que encara portava clavada al pit i que tenia tot el poder sobre mi. La nit de noces fou el dia més trist de la meva vida. Al tàlem, la mort em va posseir com una bèstia salvatge i afamada. Em va clavar les seves urpes als pits rodons i frescos, la seva llengua afilada m’entrava a la meva boca, a les meves orelles petites, al melic, al sexe… M’ensalivava els malucs, les cames, tota jo. No podia cridar sense veu, no podia plorar sense llàgrimes… Només podia esperar que acabés, que se n’anés a buscar una altra ànima. Però ara era jo la seva presa. Em va clavar el seu membre entre les cuixes, ben endins… Em feia mal i no podia cridar. Els esperits no tenim veu. Es movia amb força, em posà les mans als malucs i me’ls féu moure. Entrava i sortia de dintre meu rítmicament. Gemegava i tornava a gemegar. No acabava. Fou un infern, sexe, pur sexe, sense cap sentiment. Em dominà fins que, amb uns quants gemecs, va vindre la pluja d’escuma que em va regalimar per les cuixes. Em va abandonar i em vaig sentir bruta, amor, molt i molt bruta. Violada la nit de noces i no el podia denunciar: ell era el rei; jo una trista nena. La mort em venia a buscar cada nit per fer-me seva, i es repetia l’escena. L’odiava. Li agradaven els meus cabells llargs de foc, els meus ulls, el meus llavis, el meu pubis d’Afrodita. Em deia que era un àngel amb sexe. L’odiava. Encara conservo el meu cabell i la joventut eterna. Em sento com un Dorian Gray sense quadre. Tu has canviat, amor. Els anys no t’han perdonat. Cada any et poblen noves arrugues. On està aquell noi valent a qui vaig conèixer? On queden els dies d’il·lusió de roses i d’acàcies? Per què m’han abandonat els somnis? Per què parlo sense veu si no em pots sentir? M’aproparé a tu, et besaré els llavis humits, sentiràs un ventet suau com un sospir, el sospir que em va arrancar la vida. La mort se’m va menjar el cor, amor, perquè no pogués estimar-te. T’envejava i jo l’odiava, l’odiava amb totes les meves forces. La sang encara em bull de l’odi, la sang que ja no tinc. Et besaré, amor, un bes del més enllà, sense llavis. Jo només sóc energia, energia que es converteix, que passa de cos a cos. El bes que sempre he desitjat fer-te i mai he tingut cap oportunitat. Com quan tu em besaves, recordes? Ara que els ulls de la mort no em vigilen, que estan ocupats amb altres ànimes, m’aproparé, sí, m’aproparé a tu… Et fregaré els llavis, Pau, amb tota l’energia que sóc capaç de transmetre’t i notaràs un ventet suau…”.

No sabia ni quan, ni com, ni per què havia començat tot plegat. La ciutat on ell havia nascut feia ja vint-i-tres anys havia perdut aquella màgia insinuant per convertir-se en un camp obert de batalla. Els trets, les bombes, els xiscles desesperats de la gent els portava gravats ben endins, ja era impossible d’esborrar-los. Havien anat deixant en la seva ment petjades abismals que ni la força d’un oceà podria emportar-se.
De sobte s’havia trobat enmig de dos bàndols sense saber ben bé a quin pertanyia. Entre els seus dits llargs i prims li havien posat un fusell que li féu tremolar els braços en sentir aquell tacte dur i gèlid com un precedent de la mort. El van obligar a disparar sense pietat contra l’adversari. Però ell no en tenia d’enemics. Es quedà paralitzat, incapaç de moure’s pel pànic que li sorgia de l’ànima. Al voltat d’ell anaven caient els dèbils, ferits de mort. Potser l’atzar aquella tarda s’havia posat de part seva enviant-li una aurèola que el protegí de les bales perdudes.
El sol s’amagà ràpid darrera de les muntanyes com si li fes vergonya de ser testimoni d’aquells actes brutals. Uns quants grills començaren a fer un ric-rac apagat, temorosos de trencar aquell silenci incòmode que havia quedat. El Pau s’aixecà, no recordava quan havia caigut a terra, feia dies que perdia la consciència del temps i de la realitat. Passà enmig d’homes, ara ja cossos immòbils en ser sobtats pel son etern. A pocs metres d’ell, pogué distingir el seu amic de la infància. Instintivament anà cap allí, s’agenollà i li tancà els ulls. La mà li tremolava. Començà a resar una oració per la seva ànima però s’aturà a meitat perquè ja no la recordava. Li féu una última carícia en el seu rostre encara tebi i pogué mussitar a mode de comiat un “Descansa en pau” amb una veu escanyada que no reconeixia.
Començà a córrer per camins que ni tan sols sabia que existien. La negra nit el menava qui sabia on. Volia fugir dels records fantasmagòrics que l’empresonaven, d’aquella guerra que no era seva. Les seves cames eren empeses per una energia que trobà estranya. Feia dies que no menjava, no hi havia cap aliment enmig d’aquella misèria malaguanyada. Però, malgrat tot, no se sentia defallit. La ràbia, el dolor i la impotència que sofria eren molt més forts. Per un instant, va tenir la sensació que el seguien, notava uns ulls clavats en el seu clatell, sentia petjades que s’acostaven i que enlairaven a cada pas les pedretes del camí. Un calfred li va recórrer el cos, però no es va girar, no volia que la persona que el seguia se n’adonés que ell ho sabia. Va continuar corrent, intentar despistar l’adversari i quan no va poder més es va aturar. Llavors sí que va tombar el cap i es va trobar amb la seva ombra que repetia fidelment cadascun dels seus moviments. Ella era l’única que l’havia seguit.
Al cap d’unes quantes hores amb l’única companyia de les penombres, se n’adonà que havia entrat en una espècie de jardí. La naturalesa rebel i salvatge revelava que feia molt de temps que no havia passat cap humà per allí. Al ben mig d’aquella vegetació ombrívola hi havia una petita casa, no dubtà ni uns segons en trobar un refugi dintre d’ella. Intentà obrir la vella porta de fusta inflada per la humitat que se li resistia. A la fi, amb dues o tres puntades de peu que li feren veure les estrelles, la porta va emetre un gemec sord i s’obrí grinyolant. Intentà trobar algun interruptor per a encendre el llum però la foscor no li deixava veure res. A les palpentes, deambulà per un llarg passadís fins que les ninetes se li acostumaren a aquella obscuritat. Inspeccionà la casa abandonada com un lladre en busca d’alguna cosa de valor. Pogué distingir tres dormitoris, dos lavabos, una cuina i un menjador. Es dirigí cap a la cuina, al cap de poc se n’adonà que hi havia una petita porteta dissimulada a l’estar pintada del mateix color que les parets. L’obrí amb fortes esperances. Els seus ulls negres li brillaren com diamants en comprovar que el que havia anhelat, de sobte es complia com si el destí s’hagués tornat benèvol aquella nit. Hi havia uns quants pots de conserva i llonganisses seques. Agafà una llonganissa i es posà a devorar-la com un llop ferotge. Estava massa seca, però ell continuava i continuava fins que va tenir l’estómac ple.
Li vingué un cansament molt gran; es dirigí cap a un dormitori i s’estirà sobre el llit. Els llençols polsosos li feren venir ganes d’esternudar. La humitat que evidenciaven les parets tacades i el fred de la nit se li anaven calant a l’ànima. Abans d’aclucar els ulls, una llàgrima de desolació li va caure sense poder impedir-la. Finalment, la son el va vèncer.

No sabia en certesa quants de dies havia passat en aquella casa, havia perdut el compte. Dies, setmanes, mesos, anys… Només sumes d’instants carregats pel dolor i l’angoixa. Se li havien endurit les faccions. Els ulls se li havien tornat freds i distants, incapaços de veure més enllà; la boca una línia recta sense deixar sortir cap emoció; el seu cos desnodrit una armadura ferma. La seva ànima suportava la càrrega d’un cor rígid com una pedra que havia apagat els seus batecs per no sentir. Es passava els dies immòbil mirant en algun punt fix de la paret com una estàtua. Sí, s’havia convertit en un objecte, un robot que seguia moviments mecànics, necessitats primàries a les quals no podia renunciar. Però no reflexionava. Abans sí que ho havia fet. Havia pensat en els interessos econòmics disfressats de valors religiosos, d’ideologies polítiques, d’interessos culturals, històrics i filològics. Però darrera sempre quedaven els forts, els rics, manipuladors de masses indefenses. S’havia sentit com un titella lligat a uns fils que el movien fent-lo ballar al ritme d’una música hipòcrita; obligant-lo a lluitar per uns ideals que no creia, enfrontant-lo amb amics, germans i parents.
No tenia forces per sortir d’aquella habitació que s’havia fet seva. Tenia por del que es trobaria enfora. S’havia d’amagar, sabia que si el trobaven el matarien. Es passava el temps enmig de parets, enmig d’aquell vell mobiliari. Aquella habitació abans havia estat d’un adolescent que ves a saber on parava ara. Ho sabia per les fotografies que havia trobat en un dels prestatges que no havia tingut el valor suficient d’apartar; i per la roba de l’armari que s’havia emprovat encara que havia pogut comprovar que li anava massa gran.
Odiava aquella solitud, aquell silenci difícil de trencar. Estava oblidant la seva llengua materna que tant s’estimava. Les paraules li fugien i sentia por, por d’oblidar-la del tot, de perdre aquell vocabulari tan seu. Ja no se’n recordava de parlar, ja no podia vocalitzar, com si la gola i la llengua haguessin perdut tota sensibilitat i els seus llavis molsuts haguessin estat cosits amb fina agulla.
Aquell de matí se li havia acabat el menjar, ja no li quedava ni una trista engruna. Aquell moment tan temut per ell havia arribat. Havia de trobar alguna cosa sinó volia morir-se de fam. Amb por, sortí al jardí; el sol cremava, calculà que devien estar a meitats d’agost. La terra estava seca, aclivellada pels forts rajos. Buscà  i buscà desesperadament alguna cosa per poder engolir-se, per poder calmar els crits del seu estómac. Però tot eren fulles, la majoria seques, que queien dels arbres. Era com si la terra estigués cansada de fer créixer els fruits, les plantes i els arbres; com si hagués decidit fer una vaga permanent a causa dels maltractes que sofria per la guerra. Però ell no es cansava de buscar entre els matolls, alguna cosa havia de quedar…
Al cap d’una hora, trobà una petita planta que havia sobreviscut. Tenia uns fruits d’un vermell intens com la sang que li recordaren les cireres però eren lleugerament més petits. Els agafà tots, tornà a entrar a la casa i va seure en una cadira que coixejava. Es posà a la boca un fruit, començà a xuclar-lo com si es tractés d’un caramel per tal de fer-lo durar. El suc de dintre poc a poc anava sortint i li anava endolcint la boca. Quan ja no hi va quedar cap substància, va fer-ne bocins amb les dents i se’ls va engolir. Quan se’ls hagué menjat tots li sortí una dolça son d’endins que no va poder controlar. Tingué el temps just per ajeure’s al sofà i acte seguit les parpelles li van caure.
Es despertà quan encara era de dia. El sol entrava per les finestres del menjador i li acariciava la cara. Se sentia com si hagués fet un viatge molt llarg i de sobte hagués tornat però la seva ment s’havia quedat encara en les llunyanies del somni. La sentia distant, potser s’havia convertir en un cotó de sucre. S’aixecà del sofà i la vista se li emboirà i tingué por de perdre l’equilibri. Però de seguida se li aclarí. Anà directe al lavabo, obrí l’aixeta i deixà que l’aigua caigués. Es rentà la cara i la fredor el retornà a la realitat. Begué un petit traguet  i féu una ganyota de fàstic. Aquella aigua tèrbola estava contaminada i desprenia una olor pudent. Escopí però la set que sentia era més gran. A la fi agafà un vas i l’omplí, es tapà el nas amb dos dits per no sentir aquell gust desagradable i en va beure. Quan va acabar se’n va adonar que no només havia dormit una estona com al principi s’havia pensat sinó que s’havia passat dies sencers. Va endevinar que aquells fruits eren verinosos, la droga de la son i se sentí feliç de tenir-los per poder evadir-se d’aquella vida. Sortí al llit i en collí més. Aquests se’ls va prendre de pressa i de seguida va caure al llit, amb els ulls clucs i amb un trist somriure als llavis perquè a la fi havia aconseguit entrar en el seu laberint de fantasies.
Passaren dies i dies i la casa s’anava poblant de rates que corrien com folles. Alçaven el cap i el miraven desafiant i després tot eren corredisses pel passadís i s’amagaven en els llocs més insòlits de la casa. El Pau sentia els seus gemecs a la nit i es tapava les orelles amb els llençols bruts. Només podia prendre més boletes vermelles per alliberar-se de la brutícia. I dormia…. i cada dia que passava el pis estava més brut i més rossegat. Un dia es despertà i en veure una rata damunt del llit que el mirava amb aquells ullets vermells injectats en sang, li vingué un mal pensament. S’aixecà i anà cap a la cuina. La rata el seguí pel passadís movent les seves potetes curtes que feien un suau clac-clac sobre les rajoles grises. Obrí el primer calaix de baix de l’aigüera i en va treure un ganivet afilat. Es quedà mirant-lo un moment i després se l’apropà a les venes. La rata se’l mirava riallera i havia apropat les dos potetes davanteres com si estigués decidida a aplaudir pel que anava a fer aquell desconegut. El Pau es quedà pensant mentre sentia aquell contacte fred contra la seva carn. Només li feia falta moure el braç dret on tenia aferrada aquella arma. Però quan ja estava disposat a fer-ho, alguna cosa ho va impedir. No va tenir el valor suficient per arrencar-se aquella vida perquè li va sorgir una petita esperança de que tot allò algun dia podria canviar. Ell sabia com era viure perquè feia temps que ho havia experimentat i malgrat que, en aquell moment allò no es podia considerar una vida sinó una supervivència, potser quan la guerra s’acabés podria tornar a sortir el sol. La rata se’l mirava atenta, seguint tots els seus moviments. El Pau alçà el ganivet i el llençà amb tanta fúria que travessà la rata. El terra quedà esquitxat de sang calenta. Se la mirà detingudament i després es va ajupir i li va treure el ganivet. Es quedà un moment pensatiu i després la tallà a bocins. Agafà un plat i la va dipositar. Va treure dos coberts i se la va començar a menjar.
I així va ser com va començar la seva dieta alimentària de rates i ratolins. Els perseguia per la casa, tirant-los coses per a matar-los a cops o parant-los paranys que s’enginyava. Li agradaven més els ratolins perquè tenien la carn més tendra i més gustosa. I al cap de poc començà la diarrea degut a l’aigua contaminada que no podia deixar de beure per no deshidratar-se i les corredisses al lavabo de nit i de dia. I quan no podia més perquè sentia que la pols, la misèria i els excrements de rata coberts de mosques verdes l’ofegaven, collia més boletes i se les empassava en un no res. I sentia que volava en un altre món, lluny de tot. I s’aferrava als records de la infància i de l’adolescència com si fossin els únics que existissin, com si hagués oblidat tota la seva edat adulta.

— Escup tot el verí o la fúria que portes endins se’t menjarà de viu en viu!
El Pau es despertà amb aquella veu femenina i melòdica que semblava que s’hagués alterat inexplicablement i s’hagués convertit amb un to agut. S’incorporà i en obrir els ulls es trobà amb una figura. Quan les seves pupil·les s’acostumaren a la claror de la bombeta que penjava del sostre se n’adonà que eren corbes de dona.
— Escup tot el verí o la fúria que portes endins se’t menjarà de viu en viu!
Aquesta figura li va resultar coneguda i un calfred li va recórrer tot el seu cos. El Pau la mirà atònit i no sabia si estava en la realitat o es tractava d’un somni. Però en veure el seu llit amb els llençols rossegats i les teranyines que penjaven de la bombeta; i al comprovar la bellesa de la noia que el mirava, aquella bellesa tan familiar, que ell hagués estat incapaç d’imaginar-se, va saber que tocava de peus a terra. Les paraules de la noia li acariciaven l’oïda. Feia temps que no en sentia cap. Ella s’atansà, portava una cosa blanca entre les mans.
— Cin…ta –es va atrevir a pronunciar l’únic mot que no havia oblidat, tan fluixet que quasi no se’l va sentir-.
— No sóc la Cinta, Pau. La Cinta ja fa temps que no és amb nosaltres. Ara està molt lluny d’aquí, en un altre món. He vingut per a donar-te això –li digué mentre li donava uns fulls de paper i un bolígraf. Has d’escriure –li ordenà-.
El Pau tenia el rostre inexpressiu, endurit pels llargs dies de sofriment i tota aquella situació li era inversemblant. Però els ulls segurs d’aquella noia que havia aparegut del no-res, li aconseguiren esborrar aquella línia recta que tenia com a boca i li sortí un somriure tímid. L’interrogà amb la mirada tot i assenyalant els fulls en blancs ja que encara no podia articular cap mot degut a la sorpresa i a l’oblit.
— T’he dit que escriguis, escriu tota la ràbia que t’ofega, omple tots els fulls amb paraules que creus que no recordes. Et penses que pots oblidar tan fàcilment d’escriure, professor?
El Pau la tornà a interrogar amb la mirada però la bombeta començà a fer pampallugues i a la fi es va fondre. La noia va desaparèixer tal i com havia vingut, sense fer cap fressa, i tot quedà en la foscor.

La Cinta era morta! “Déu meu” va exclamar. I un riu de llàgrimes se li van escapar d’endins. No pot ser, no pot ser, es repetia. La Cinta, l’única persona que el comprenia, la seva promesa, el seu sol, el centre de la seva existència… Era morta!
Al cap de dos dies es despertà, s’havia adormit a causa de les boletes vermelles que es va prendre amb llàgrimes amargues, i recordà les paraules de la noia misteriosa, però les sentia llunyanes com si tot hagués estat producte de la seva imaginació per culpa d’aquells fruits que s’havia empassat. Però en veure que entre les seves mans encara tenia els papers i el bolígraf que ella li havia donat, s’aferrà a l’esperança que potser aquella noia existís. Destapà el bolígraf blau, apropà la punta al primer full i va escriure una paraula. L’havia escrit a poc a poc i li havia sortit una lletra infantil. Es quedà mirant-la i li agradà. Tornà a agafar el bolígraf i n’escriví més, ara de pressa, paraules que portava endins des de feia temps i que no podia fer sortir de cap manera.
I després de les primeres paraules soltes que havia escrit, en els dies que vingueren, sentí una febre per escriure. Es passava les estones abocant tinta en aquells fulls que quedaven tenyits de blau. Lligava els seus pensaments a base de mots regint-se en les regles de la sintaxis. Ho feia per necessitat sense parar-se a pensar per què ho feia. Les paraules se li amuntegaven a la ment, les idees volaven i la mà anava de pressa. I la noia, aquella noia que només havia pogut contemplar un sol cop, se li repetia de manera intermitent, a cada instant, i en el fons sentia que era la Cinta, amb un altre aspecte, és clar, però era ella qui li dictava des d’on fos amb aquella veu melosa que no havia tornat a sentir d’ençà que la bombeta s’havia fos. Es va negar rotundament a prendre més boletes vermelles perquè volia estar despert per escriure i també per si a la noia se li acudia tornar.
Però passaren els dies lentament i els fulls se li anaven acabant, el bolígraf estava a les últimes i la noia no tornava. A la fi es va acabar convencent de que no existia, que només havia estat una fantasia a la qual s’havia aferrat amb totes les poques forces que li quedaven. Per un moment imaginà que s’estava tornant boig, i en pensar-ho s’espantà perquè si podia pensar-ho potser aquella era la veritat. La noia existia perquè ell ho anhelava, perquè la necessitava i de vegades li parlava a les nits, agafat al coixí, mentre s’imaginava que era la seva melena pèl-roja. Li llegia els versos que li havia escrit, única font de la seva inspiració. Era la musa d’ulls verds que havia enamorat aquell professor de literatura, que amb una sola mirada penetrant li havia destruït la forta cuirassa que havia tardat tants dies en construir. Se sentia acompanyat per ella, la imaginava de moltes formes diferents, sortia a passejar agafat de la seva mà petita i tendra. Foren dies d’imaginació constant, vivint la vida com si fos una pel·lícula eterna, sentint-se el principal protagonista enamorat de l’amor, d’aquell amor que havia sorgit un dia al parc de la infància. Un amor absurd, mental, fictici, però alhora tan real… Li havia posat milers de noms. Com es devia dir? Però a la fi, només se li va acudir anomenar-la Cinta. D’on venia? Per què havia vingut? El misteri que l’envoltava l’estava devorant de viu en viu.

Un dia, sense saber per què, l’aixeta va deixar de rajar l’aigua contaminada. El Pau, espantat, va sortir a fora de la caseta amb una galleda a les mans en busca d’aigua. Resà perquè plogués. Caminà en busca del riu Ebre, però estava desorientat, perdut enmig d’aquell paisatge estrany. Tenia la ment poc clara, aquelles boletes se li estaven menjant les neurones i pensava amb dificultat. La intuïció que encara no havia perdut, li va fer moure els peus, fins que va trobar, amagat entre uns matolls, un petit llac. Esgotat i cansat de la vida, es va desmaiar, pensant que havia arribat el seu moment.
Unes mans suaus el van acariciar amb tendresa mentre li deien:
— Pau, desperta’t, no ha arribat el teu moment. La mort encara no et vol.
El Pau obrí els ulls, veia pampallugues fins que va poder distingir la imatge de la noia dels seus somnis.
— Cin…ta –digué-.
— Shhhhttt –digué la noia mentre es posava els dits als llavis-. No sóc la Cinta, Pau. La Cinta se n’ha anat, ja no és amb nosaltres, ara és un esperit que ens envolta. No la podem veure, però ella ens vigila, saps? I ens sent.
— Qui ets tu? Com saps tot això?
— Em dic Érato.
— La musa de la poesia –va dir ell amb uns ulls tan grans com taronges-.
— M’he escapat del meu món per fer-te companyia. L’Helicó em resulta avorrit. He viscut massa temps allí –rigué- tota una vida. De quan en quan baixava a la terra, inspirant a grans poetes, em divertia. Ovidi, Gòngora, Ausiàs March, Bécquer, Jacint Verdaguer i fins i tot el mateix Shakespeare han passat per les meves mans. Bé, he estat destinada per a això i la meva feina m’agrada, és clar.
— Però que vols de mi?
— Espera, deixa que t’expliqui. Un dia vaig baixar a la terra per tal de passejar una estona. En un trist camí et vaig veure, primer caminaves amb passes llargues, després crec que t’adonares de la meva presència i començares a córrer fins que et vas aturar en la casa on has viscut fins ara. Et mirava mentre dormies, m’agradava, semblaves un àngel i et veia feliç. De dia, m’amagava i t’observava, et veia trist, massa i massa trist. Em feies pena i volia ajudar-te. Treure’t del teu sofriment. Per això em vaig atrevir a aparèixer i parlar-te. Era la primera vegada que em deixava veure per ulls humans i estava nerviosa. No sabia si funcionarien els meus poders. Em vaig alegrar de que em veiessis però el meu pare, que és el pare de totes les coses del món i tot ho veu, em va ordenar telepàticament que me n’anés del teu costat. El vaig obeir i vaig fondre la bombeta per a què no veiessis com t’abandonava.
— I per què has tornat?
— Sempre he estat al teu costat, Pau, des de que et vaig veure per primer cop, l’únic que ara em pots veure. He desafiat al pare per veure’t. Quan t’has desmaiat no ho he pogut resistir. He pregat al pare per a què em perdoni i aquí estic. Ara t’he desvetllat tot el misteri.
El Pau s’incorporà, li mirà els ulls, aquells ulls que li estaven dient la veritat.
— Però, per què a mi?
— M’he enamorat de tu, Pau, de la teva valentia, del teu esforç per tirar endavant. T’han tocat viure moltes calamitats en aquesta vida.
— Però si no sóc res, jo. Sóc un covard, m’he amagat en aquesta casa per por de que algú em trobés mentre la Cinta moria en algun lloc que ni tan sols sé –va dir mentre les llàgrimes se li desbocaven com cavalls-.
— La Cinta va ser molt valenta, Pau, una bala la va travessar. Les seves restes romanen al panteó familiar del cementiri de Tortosa. Però ella és a totes parts, és un esperit juganer, encara conserva la joventut eterna.
— Explica-li que l’estimo i que em perdoni –digué entre llàgrimes-.
— No m’està permès parlar amb els morts. Jo només sóc font d’inspiració. Els puc veure, això sí, però no els puc comunicar res. No t’has de preocupar, la Cinta sap que l’estimes i no t’ha de perdonar de res. Tu has estat una víctima igual que ella. Una víctima d’aquesta guerra cruel que s’ha emportat moltes ànimes.
— Massa! –exclamà ell amb fúria-.
— Pau, vine, l’aigua del llac et refrescarà i et calmarà les penes.
Van deixar la roba al costat d’una roca i es van endinsar al llac. El Pau, nu, se sentia lliure. Ella li va agafar la mà. El Pau la va contemplar, mai havia vist una noia completament nua. Amb la Cinta no havia tingut temps de fer res, només l’havia acariciat un dia en un banc solitari per sobre d’un vestit de color lavanda. El dia abans que la guerra esclatés, quan tots dos tenien una vida per davant. L’Érato era la personificació de la bellesa. Tenia la cara dolça, rodona, vellutada com si fos un préssec, i les galtes com dues roses. Els ulls eren com maragdes de tan verds que es confonien en l’aigua del llac, la seva mirada també era dolça i inspirava tendresa. Les pestanyes espesses, llargues i arrissades, a dalt estaven dibuixades una celles fines i arquejades. El nas petit i graciosament arrodonit. A sota hi havia una boca petita, expressiva i alegre envoltada per uns llavis de maduixa. Dintre hi havia unes dents tan blanques com la neu, rialleres i molt llamineres. Tenia una melena gruixuda, vermella com el foc, arrissada i sedosa. Les orelles petites, el coll elegant com si fos un cigne. Els pits petits, dels que caben dintre d’una copa. Les cames llargues i primes igual que tenia els braços. Era molt alta i desprenia una olor tendra i neta. Ell no podia parar de mirar-la, se la menjava amb els ulls i sentia que el membre se li tornava dur i ferm. Però ho podia dissimular dintre de l’aigua. Per un moment s’avergonyí perquè ella també l’estava mirant. Sentí vergonya del seu cos desnodrit, se li marcaven tots els ossos. Però ella el calmà.
— M’agrades molt, Pau –li digué a cau d’orella com si algú els pogués sentir-.
El Pau estava embadalit, la imaginació li jugà una mala passada. Va veure la Cinta somrient, tal i com ell l’havia vist l’últim cop, al costat de l’Érato. Les dues figures femenines s’anaven mesclant fins que en van formar una sola als seus ulls. L’Érato era la Cinta i la Cinta era l’Érato. Nedaren enmig de nenúfars i canyes, l’aigua estava fresca i polida. El Pau en va beure, tenia molta set, set d’aigua i una altra set que no coneixia. I estava molt a prop, massa prop per a poder calmar-la.
— Tu també m’agrades molt, Érato –va dir a la fi-.
Però pensava amb la Cinta. La lluna plena ja havia sortit i tenyia de plata el llac solitari. El cel estava clar, cobert d’estels que es reflectien en l’aigua. Va ser l’Érato, qui, atrevida com era, va donar el primer pas. Ell li va retornar aquell petó, amb la passió que rajava de la seva pell. Fou un petó llarg, tots dos bevent dels llavis de l’altre, com dos bestioletes assedegades.
De sobte, un llamp que va caure a un arbre que hi havia a la vora del llac els va interrompre. Començà l’incendi. L’Érato l’agafà fort de les mans, tota espantada i digué:
— És el pare que em crida, està molt enfadat en mi. Ves-te’n, Pau, ves-te’n. Corre i amaga’t. Me n’he d’anar.
I dit això les dues mans el soltaren i ella va desaparèixer envoltada d’una boira espessa. El Pau va córrer amb tots els seus esforços cap a la casa, el cor li bategava amb fúria.

Passà més d’un any per acabar convencent-se que l’Érato mai més tornaria al seu costat. Un matí es va despertar amb el so estrident d’una cigala. Es llevà ràpid i anà cap a la finestra per poder observar-la.  La cigala el mirava mentre movia les seves ales brillants i transparents amb la punta blavosa. El Pau sentí la necessitat de la seva companyia i intentà agafar-la apropant-li la seva mà però ella marxà volant cel amunt amb ànsies de llibertat. Es fixà amb el jardí que havia florit inexplicablement aquella nit. Des d’on es trobava podia sentir la flaire d’unes flors fresques i joves que acolorien els arbustos que ell mateix havia podat acuradament durant aquell últim any de trista solitud. En contemplar la bellesa del jardí li sorgí una punyent veu interior que li indicà que la guerra per fi s’havia acabat. Decidí retornar a la seva ciutat amb un dol profund per abandonar aquell paisatge idíl·lic d’inici de primavera. Amb passes insegures començà a davallar el camí que anys enrere li havia descobert aquella casa que li havia servit d’amagatall a l’hora que de refugi per a la seva ànima.
Res quedava de la ciutat que ell recordava ara completament destruïda. Les imatges que penetraren la seva còrnia humida li regiraren l’estómac. S’endinsà enmig de les runes fins que va poder divisar la seva casa que miraculosament s’aguantava dreta.  Una figura petita com una formiga de tan negra que anava vestida i amb l’esquena lleugerament corbada per tantes calamitats que havia viscut, l’esperava a l’interior.
— Fill, has tornat, has tornat!
No va fer falta que li preguntés pel pare ni pels seus germans: sabia que havien mort. Ho va veure reflectit en els seus ulls coberts per unes quantes bosses de patiment durament encongit. Es fongueren en una forta abraçada.
El Pau hagué de treballar molt dur per tirar endavant durant els anys que vingueren. Amb una ciutat totalment arruïnada, sense treball i amb una llengua imposada fruit d’una cruel dictadura provocà tot plegat que els seus somnis s’enderrocaren. Malgrat a les nits, enmig del son profund, entreveia els ulls verds de l’Érato envoltats per espígols d’esperança observant-lo pacientment mentre dormia. En despertar-se tornava a la realitat i es trobava sol un altre cop. Mai més la tornà a veure. La va maleir en silenci durant quaranta anys llargs i feixucs on el seu desig va quedar enterament esquinçat.

“Me n’hi vaig, Cinta, me n’hi vaig…  L’Érato eres tu! Maleïda confusió que vaig tenir en estimar-la, rosec constant del bombeig del meu cor que m’ha acompanyar any rere any. En un llac de color lavanda ens estimàrem mentre pensava en la seda del teu vestit. Hi eres, Cinta? Te’n recordes del parc? Me’n vaig a buscar-te, Cinta, me n’hi vaig! No puc passar ni un dia més sense la teva presència. D’on surt aquesta brisa que enamora si no hi ha cap mar? Cinta, he perdut els meus versos, escrits prohibits dictats des d’un paradís llunyà. Enganys de sensacions, Cinta, l’Érato eres tu! Vaig caure de quatre potes en aquest parany de fantasies. Somnis d’evasió constant per reviure’t. Tingueres una curta vida però per a mi fou la més plena. D’on surt aquest vent càlid si la rosa que et porto s’ha cobert de fi gebre? Me n’hi vaig, ara sí, sé on buscar-te. La mort encara no em vol però jo sé on trobar-te. Experimentaré una simple metamorfosi mentre sento aquesta brisa que enamora…”.

Un tret sord trenca el silenci de la nit. El vigilant del cementiri corre apressuradament en sentir-lo il·luminant l’indret amb l’ajuda d’una llanterna.  A sobre d’un panteó de marbre resten les despulles d’un home d’avançada edat. Un rajolí de sang comença a tenyir les lletres daurades del panteó. El vigilant pot llegir: Cinta Dalmau Torres (1918-1937) descansa sobre la pau del jardí etern.

“Tancada durant tota l’eternitat. Per què no em vols perdonar, pare? Vaig tastar la dolçor del seus llavis, nèctar dels déus més preuats i per això em vas castigar. No me’n penedeixo, pare,  fou un bes efímer però el seu record l’he fet etern. Feixuga condemna que se’m clava ben endins, aquí, sola i abandonada. On han anat les meves germanes? L’Olimp ha quedat enrere, lluny del cor, proscrita i sense lira. Després de quaranta anys em vas prometre convertir-me en una flor, pare, perquè aprengués a apreciar la immortalitat. De què em serveix si el que realment vull és impossible d’aconseguir?  Pau, què has fet, què has fet, oh, Déu meu! En un instant m’has fugit per sempre! Els teus dits cansats d’estimar-me m’han soltat sobre el marbre glaçat. I ara només em queda la memòria del tacte dels teus dits càlids sobre la meva tija. Sóc un adorn fugaç a sobre del panteó on la boira m’ha regalat fins cristalls que se’m claven més que les punxes. A l’endemà em dessecaré, sí, groga, esmorteïda i pansida però no me’n penedeixo, pare, i ho saps. Ni la intensitat del teu llamp pogué cremar el seu record, ni transformar una mínima part del meu sentiment. Una rosa blanca de l’Helicó, plora, esquitxada de sang calenta en veure el que ha passat”.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s