Imatges recurrents a Absència de Josep Carner

Absència de Josep Carner, publicada l’any 1957, és un recull de quaranta poemes que tracten sobre la pròpia experiència d’exili i del dol que sent l’autor degut a aquest fet. Són escrits des del record i la nostàlgia per la seva terra. Carner durant tot el llibre utilitzarà una sèrie d’imatges recurrents per a reflexionar sobre les impressions de l’exili i la possibilitat o impossibilitat de retorn a la seva pàtria que és Catalunya.

El recull s’inicia amb el poema De Lluny estant amb la imatge del camí, primer paisatge, que prendrà diferents matisos al llarg del llibre. En aquest primer poema, l’autor utilitza la imatge del camí determinat per l’article el per a recordar la seva terra des de l’enyor que sent per ella. En canvi, en el segon poema la imatge es transforma en un article indeterminat que mena a Carner a l’exili. És un camí nou i desconegut per a l’autor, ple d’incerteses.  És també en aquest poema on el poeta converteix aquest camí en un camí interior i, en solitud, analitza els seus pensaments i els seus propis sentiments. A Cor fidel es pot veure clarament com el dolor per l’exili és extrem ja que va més enllà del seny, en aquest punt podem interpretar el camí com la seva vida i la impossibilitat de tornar a la seva terra malgrat ell ho intenti sap que el tros d’escala no el mena enlloc.  Similar a aquesta imatge trobem també la imatge del riu, segon paisatge, on la vida és vista com un riu que desemboca a la mar, metàfora de la mort. Amb el riu tracta també el tema de l’esdevenir, de “tot flueix i res s’està quiet” del filòsof Heràclit d’Efes conegut per la cita que afirma que “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu ja que segons ell, a l’estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l’home seran els mateixos el segon cop que hi passin”.1

No és d’estranyar que Carner faci referència en els seus poemes al paisatge típicament mediterrani, que és el de la seva terra llunyana tan estimada.  El  primer paisatge és vegetal on l’escriptor recorda les plantes i els arbres de la seva regió: el romaní, la molsa, la vinya, l’aloc de torrentera, les garrigues, els ginestars, l’arboç, el bruc i el blat. El segon paisatge és marítim  d’aquí que anomeni la cala, l’escuma, el vaixell, el timó i la xarxa del llagut de la seva Mediterrània. Ens hem de fixar amb la imatge recurrent del pi com a símbol del poble català, com a unitat nacional. Al fòrum de l’assignatura s’ha arribat a suggerir que és el Pi de les Tres Branques que “és el símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears”2. Podem observar un diferent grau de variació amb aquesta imatge depenent dels adjectius que acompanyen aquest arbre. En el primer poema és un pi vivent perquè és la terra de Carner tal i com ell la té present en la seva memòria. Al Crist vora la mar trobem els pins esmaperduts, metàfora dels catalans que han perdut l’orientació durant el seu sojorn. Són pins que es troben arran de la mar, arran la derrota i la desolació. Al següent poema, el de Clara nit, ja és un gran pi llampat, dos adjectius que signifiquen que una gran part dels catalans han quedat ferits, cremats o morts per la guerra civil. Malgrat es pot entreveure una petita esperança de que l’idioma repoblarà el jardí desert. A L’Altre enyor es pregunta amb delit si podrà veure les corrues de pins damunt les comes, si podrà en un futur retornar a la seva pàtria per a retrobar-se amb els amics i coneguts en les comes, que “són prats alterosos, generalment situats en cims aplanats, rics de bon herbatge i molt estimats per a pastura”3. En canvi, a Convit tracta el tema del pi transplantat, d’un català, el Pere Matalonga, que mort a l’estrager lluny de casa seva i és enterrat en una altra serra.

A part d’aquests paisatges esmentats, també hi són recurrents les imatges de la nit, els estels, el vespre, les ombres i la boira. Aquests elements de la natura i la tardor, que és l’estació de l’any que  escull perquè és quan la natura decau, creen un ambient per expressar els dubtes que té envers la seva situació d’exiliat.Com hem dit, Carner situa la seva experiència d’exili a la tardor, al poema En el davallant podem veure clarament que “passada la verema (període de recollida del raïm que és al començament de la tardor) la boira veig muntar”.  El símbol de la boira és usat per a suggerir incertesa. Ara que està exiliat, no sap què passarà, si podrà tornar a Catalunya. Carner prefereix seguir recordant fins la mort (l’hora extrema) que oblidar. En A trenc de dia, les dues primeres estrofes enumeren una sèrie d’imatges de caire negatiu on la boira hi torna a aparèixer . Aquest cop és en plural i li afegeix l’adjectiu volanderes. Són unes boires que van i venen i li fan perdre els signes.  A Hora Foscant, els camins són trepitjats en la boira… La boira també l’utilitza per a referir-se a la mort de dos amics: Enric Díez-Canedo i Pere Matalonga per a referir-se a la incertesa de què  vindrà després de la mort.

Una de les principals imatges recurrents és la de la figura de la mare interpretada com una metàfora de Catalunya, la seva pàtria. Podem trobar-la al magnífic poema L’altre enyor com a una “Mare encara no nada”, “una mare no nascuda que enyora el
seu fill, que s’ha perdut4 a l’exili”. Carner personifica la pàtria invocant-la amb el pronom Tu i fon en la primera part del poema un passat gloriós (la Renaixença i la riquesa del Noucentisme); en la segona i tercera part un present dolorós ple de subjectivitat i, en l’última part, un futur latent.  Futur que continua a Cant del fill distant, malgrat al·ludir la derrota i l’exili del poble català ja que aquest poema parla en plural,  ens indica que en signes pobres t’emporàrem viva referint-se als mots i a les tradicions catalanes que es van endur els exiliats, ens  presenta una nova esperança de poder tornar a la seva terra (Mare nostra) i es pregunta què li podran oferir els qui hi retornin. Per últim, a Cant d’una presència invoca una Mare vídua i vestida de dol (oh Mare endolada!) i ens  destaca la importància de la llengua catalana. “Carner parla del llenguatge no com a fenomen comunicatiu, sinó expressiu i afectiu: una combinació de gest, ritme i modulació; d’aquí la importància de la cançó, que garanteix la preservació de la identitat nacional5”. Però el fill encara pertany a la mare i malgrat ser lluny la sent pròxima a través de la llengua, les cançons i els seus escrits i veu amb optimisme que en un futur pròxim càntics nous triomfaran.

L’última imatge que comentaré és la de l’àngel que res té que veure amb una figura celestial sinó que l’hem d’interpretar en grec (ἄγγελος,ου) que  vol dir missatger, l’enviat. D’un començament aquest àngel és un àngel trist amb el seu glavi tort però a partir de A trenc de dia es converteix amb un arcàngel ja que té una missió molt important: la de comunicar a través del llenguatge del poeta. L’última estrofa es pot interpretar com la inspiració que sorgeix a primeres hores del matí que li descobreix una  certesa nova apagant les boires i les ombres. Inspiració que li portarà a escriure Creació d’un poema on ens descriurà aquest nou àngel; no ha de  portar ni espasa ni armadura sinó que les ha de substituir per una bandera, una rosa i un fogall, signes clarament catalans. I és aquí on comença el desig de Carner pel canvi.

En conclusió, Josep Carner a partir d’unes imatges recurrents ens explica com a testimoni la seva experiència d’exili a nivell personal  i de tot el poble català, “supervivents d’una desfeta6”. Ens trobem, doncs, davant  “d’un dol que té el seu origen en una violència política, i que és necessàriament col·lectiu7”.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s