Esther

No queda res del que era, Terra extingida,

mar de marbre eixut i emboirat,

el temps es convertí en foc sufocant,

i un vent de dalt t’erosionà la medul·la.

 

 

L’eco d’un eclipsi embelleix els estels selectes

que brillen, elevats, al bell mig del màgic empiri,

l’harmonia de tots ells t’envolta i t’entendreix,

Esther, engolida per la immensitat dels astres.

 

 

En aquesta terra esmorteïda i exhaurida,

supervivència, la paraula que emana del teu endins

com l’aigua dessecada, com l’oxigen que et falta,

com la mescla orgànica dels elements suprimits.

 

 

Esther, èxode constant, emigrares per la Via Làctia,

cercant una nova esperança com aigua viva,

una nova llar galàctica on arrelar la vida

un nou món d’esperits errants.

 

 

Malgrat un enyor els cabells t’enreda,

estesa sobre la llum estel·lar

explores l’extens exterior de l’espai

buscant un altre ecosistema d’espècies…

 

Un estossec et despertà de l’espant

i pensares estirada sobre l’estora

l’espina clavada que tens de fa estona

com encobrir la teva estimada terra d’enemics.

 

I amb la mà oberta, exigència exemplar:

on la natura no et doni més del que necessitis,

estalviant els seus recursos, sostenibilitat

i un encís d’emocions ensucrades i exuberants.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s