La lletra ferida

M’ho vas dir a la plaça sense embuts, ho sabies, m’havies caçat en l’engany.  La meva primera reacció va ser negar-t’ho amb un gest sec i horitzontal de cap mentre l’acompanyava d’una paraula negativa rotunda, però els llavis em tremolaven. Vaig intentar aguantar-te la mirada; els teus ulls negres brillaven amb la força de l’odi contingut, un foc que creixia imparablement  i que et va donar forces per obrir el maletí de pell que portaves. Vas treure un feix de papers que em vas passar a l’acte. L’evidència del que havia fet durant els darrers mesos prenia forma en les fotografies que em mostraves. Algunes eren de poca qualitat, fosques i preses amb presses; altres, diria que les havia fet una altra persona, ja que es veien professionals. A totes hi sortia jo, enfocada de diverses maneres, en diferents moments del dia i espais. En algunes vaig reconèixer el meu petit estudi i una esgarrifança em va recórrer l’espina dorsal en comprendre que hi havies posat càmeres. M’havies trencat l’intimitat i violat el meu refugi que em permetia somiar. Ja mai més hi estaria segura. L’última imatge que vaig veure em va relliscar de les mans i va anar a parar al terra fred de l’asfalt, on tu sempre hi tenies els peus ben aferrats; els meus, en canvi, s’havien enlairat durant anys portant-me a imaginar la vida d’altres, personatges ficticis que m’inventava fins altes hores de la matinada. La fotografia havia caigut cap per avall i no es veia el que per un moment havia travessat la meva retina, el meu cos nu entregant-se a la pell bruna i delicada d’aquell últim cos que m’havia fet volar. Et vas ajupir per a agafar-la i la vas tornar a mirar amb ràbia, encara que sé de ben cert que la tenies memoritzada. D’una butxaca et vas treure el que vaig endevinar com una targeta de memòria. No havies tingut prou amb les fotos sinó que havies immortalitzat els meus moments de plaer amb diversos vídeos que em vas ordenar que mirés, advertint-me que tenies còpies de tot aquell material que em passaves. Em va venir mareig, l’estómac se’m regirava per moments i una nàusea es barallava per sortir a l’exterior acompanyada del que havia menjat. La vaig reprimir com vaig poder amb un mocador de paper que vaig treure de la meva bossa. Diria que et mofares del meu gest àcid i amarg, en sentir com la bilis em pujava inevitablement i a la fi vaig acabar vomitant sobre la sanefa geomètrica d’una rajola de la plaça. A l’alçar la vista del terra brut, vaig veure com al lluny uns nens es gronxaven acompanyats pels seus pares que els espentejaven rítmicament. Se sentien xiscles d’alegria i divertiment i, per uns moments, vaig intentar d’evadir-me de tot plegat, però les teves paraules punyents m’arrancaren de la meva lleugera evasió.

—Amb quants, Carlota? —em digueres alçant el puny dret i, per un instant, vaig tenir por de que el descarreguessis sobre mi.

No vaig contestar-te perquè ni jo mateixa sabia la resposta. No havia comptat els meus amants, simplement havia deixat que les meves vivències infidels s’encadenessin una darrere l’altra, d’una manera fluïda, constant i reiterativa. Em vaig arronsar d’espatlles i vaig deixar que una sèrie de retrets de ben endins et sortissin dels llavis prims mentre em guardava els documents que m’havies donat dintre de la meva bossa. Et vaig intentar escoltar dreta, amb les meves dues mans entrellaçades. Les teves paraules les sentia allunyades, decorades d’una remor de sentiments pansits. Sense voler, vaig badallar per oxigenar-me. I sé que amb aquest gest incontrolable que m’havia sortit de la boca et vaig tornar a ferir el teu orgull de mascle. El teu cabreig anava creixent conforme em parlaves i el teu rostre anava adquirint diverses tonalitats, fins que un vermell viu i intens  se’t va quedar imprès a les galtes. El meu llarg silenci et descol·locava i a la fi ens vam acomiadar bruscament ben entrada la tarda.

Caminant vaig tornar al meu refugi que ja no sentiria mai més meu. Tu pagaves el lloguer puntualment cada principi de mes. Sé que ara ja no ho faries més. Al fons, l’ordinador llampant em va invitar a engegar-lo. Vaig introduir la targeta de memòria i vaig començar a executar els arxius un darrere l’altre. Em vaig veure reflectida a cada imatge, un ull encuriosit m’havia filmat sense pausa; en unes imatges jeia al llit amb companyia; en altres, simplement escrivia en solitud. Per escriure s’ha de viure, m’havia indicat aquell professor del taller d’escriptura on m’havia matriculat després que tu m’avançares els diners. Estava oberta a tota mena de crítiques, havia de perfeccionar el meu estil i la meva tècnica i aquell professor em va obrir els ulls.

—Carlota, ets un diamant en brut, però se t’ha de polir. A la teva prosa li falta vida, es nota que res del que escrius ho sents realment teu. És tot massa irreal, massa superflu, massa buit.

Aquesta primera crítica me la vaig creure cegament. La meva novel·la l’havia de fer palpable al lector. Hi havia treballat durant els darrers cinc anys d’una manera aferrissada i absorbent, però no hi havia prou. Al text li faltava alguna cosa que, pel moment, no li podia donar. La prosa de la vida de la protagonista principal era inversemblant. La vaig intentar reescriure donant-li un aire de misteri però, res del que vaig fer, va acontentar el meu professor.

—Al text se l’ha de deixar respirar. Atura-la per un temps i viu, Carlota. Quan la reprenguis de nou, ho faràs amb més força. El foc que portes dins…

—Ho faré —el vaig interrompre, apartant-me un rínxol pastanaga que se m’havia escapat de la cua de cavall que portava.

Vaig sortir de l’acadèmia d’escriptura amb ganes de renovar-me l’esperit però, al tornar a casa i veure’t ensopit davant el televisor, les meves ales es van aturar per uns instants i van precipitar-se cap al buit. Quina mena de vida havia d’escriure si la meva es basava en conversacions monosil·làbiques que s’interrompien quan el teu equip de futbol  marcava un gol? Mentre feia el sopar, remenant la cassola de brou perquè no sobreeixís, vaig rumiar sobre el canvi que realment necessitava.  Mentre em posava la cullera de sopa a la boca ho vaig veure clar. Tu, amb la mirada fixa al televisor, no obries boca i, enmig dels silencis entre tots dos, que pesaven més del que m’hagués agradat, vaig saber que aquella mateixa nit hi buscaria una solució. En acabar de sopar, et vas quedar una estona més a veure les repeticions de les jugades i jo, fingint un sobtat mal de cap, vaig pujar ràpid a la nostra cambra, perquè no em venia de gust rentar els plats. Vaig engegar l’ordinador portàtil, vaig connectar-me a la xarxa i vaig capbussar-me en pàgines de contactes fins que hi vaig trobar una que em va agradar per la seriositat i la discreció que m’oferia. Em vaig registrar i, després d’omplir les meves dades i preferències, vaig esperar durant dies fins que la primera invitació amb aquest nou món em va semblar plausible. Vaig acudir a la primera cita feta un manyoc de nervis. M’havia soltat els cabells arrissats que em queien esvalotats sobre les espatlles i pintat el llavis d’un vermell brillant i intens amb un toc suggerent. El vestit que em vaig posar era minimalista, més per la llargària que pels breus adorns que portava. Quan vaig veure aquell noi tan ben plantat que m’esperava a la taula del restaurant, em vaig calmar. El vaig reconèixer perquè portava un diari obert per la pàgina de cultura i a sobre hi havia posat una copa de vi blanc. Tot era com ho havíem acordat per correu electrònic; ell tenia experiència amb aquest camp, jo era completament nova. Era músic i la seva veu em va acaronar durant tot el dinar. Li vaig observar els dits llargs i prims i vaig pensar que no m’importaria que delicadament em traspassés. Les postres em van sorprendre al llit del meu estudi, lloc on el vaig portar immediatament després. Amb un sol contacte en vaig tenir prou per coneix-se’l; era càlid i expert en la matèria. Ens vam acoblar i vaig sentir com tot encaixava, les peces de roba restaven a sobre el parquet, havien anat caient una rere l’altra, fins que només em van cobrir les seves mans. Per un moment vaig ser nota musical amb l’Eladi, tan diferent de tu, Carles, del teu avorrit ball que sempre es ballava de la mateixa manera, memoritzat i metòdic, insípid, de peix bullit. No vam repetir. A la setmana següent vaig tenir una altra cita i la disbauxa es va instal·lar a la meva vida. Tenia el que volia, nou material per escriure i la meva novel·la va anar adquirint forma en els mesos que vingueren. El meu professor, un home que crec que ja no em va mirar de la mateixa manera,  m’aplaudia els progressos.

—I si ara hi poses un gir inesperat? —em va aconsellar.

—Com ara què? —li vaig preguntar.

—No ho sé, tot és massa convencional, la història es podria contar des d’una altra perspectiva femenina. Aquesta amiga que té… massa fidel, massa desdibuixada. Aprofita les seves ombres per explicar la seva història.

La seva frase va quedar en suspensió i, la meva imaginació que rajava a doll, em va fer canviar les preferències de la pàgina de contactes per quedar amb persones del meu mateix sexe. Durant setmanes l’antagonista de la història es va anar perfilant amb les corbes obertes, rialleres i sensuals del meu estudi. Dones que es movien en busca de contacte. Algunes tenien experiència; d’altres, com jo, buscàvem vivències desconegudes. Les paraules em bullien a la ment i sempre que podia les treia enfora, teclejant de manera prou ràpida per a què no em fugissin. El meu professor, a la fi, em va donar el vist i plau.

—Bona feina, Carlota, ja la pots presentar a concurs –em va animar.

Li vaig fer cas, vaig presentar la novel·la a diferents premis literaris del meu país. Feia temps que et veia distant i, quan et vaig dir que ja havia acabat el meu treball, ni tan sols et vas dignar a llegir-lo, cosa que em va ferir. Jo sempre m’havia interessat pels teus projectes i pels teu ascensos en el món laboral, que ens permetien portar una vida bastant acomodada. Com estava tan ferida per la teva actuació no vaig interrompre els meus contactes. Vaig continuar amb la meva vida paral·lela,i un sentiment de rancúnia se’m va començar a apoderar cap a tu. Sentia angúnia quan em tocaves però em deixava fer. Tanmateix, ara sé que alguna cosa et vas començar a ensumar, per això vas contractar el detectiu que em va seguir a tot hora, fins que la nostra relació rància es va esquinçar per complet.

Aquesta tarda, mirant els vídeos casolans tenyits de sexe des de diferents angles, intento endevinar on estan les càmeres inspeccionant el sostre de l’estudi. Fixant-me les veig com, diminutes, resten dissimulades a l’estar pintades del mateix color que la paret. N’hi ha tres, o és això el nombre que em sembla veure. Les fito impassible, mentre recordo els meus encontres radiants amb la fauna cibernètica, gent anònima de la meva ciutat a qui ara no puc acudir perquè no sé res més que l’exploració minuciosa del seus cos. Recullo les meves coses, Carles. Plego, tornaré a casa de la meva cosina perquè sé que allí seré benvinguda. La Neus em mira sorpresa en veure’m arribar amb una maleta minúscula. M’instal·lo a  casa seva amb algunes preguntes que em llença preocupada a les que no les hi dono resposta. Em mostro esquiva. En les infidelitats és més fàcil quan ets la persona que t’han traït perquè si ets la que has fet el salt, de seguida caus en la incomprensió i vull evitar-ho als ulls de la Neus, que de moment em miren amb respecte.

Dimarts rebo una trucada d’un número anònim al mòbil: la meva novel·la ha guanyat un premi d’entre tots als  que em vaig presentar. Una emoció em recorre i els ulls se’m neguen de llàgrimes sentides. Estic sola, la meva cosina ha marxat per qüestions de feina i serà fora durant dues setmanes. No tinc ningú amb qui celebrar-ho, ni tinc cotxe per a anar a recollir el premi. Per això m’armo de valor, em rebaixo i et truco. Contestes pensant-te que sóc la Neus perquè et truco des del seu fix.  Les meves paraules, que he assajat, penetren al teu oït i t’imagino immòbil al costat de la tauleta del telèfon, acceptant-les. No et demano perdó, si és el que volies sentir, però la meva veu sona moixa, com penedida. Acceptes a la de tres  portar-me a recollir el premi i sé que, si em poguessis veure, et regalaria un somriure franc d’agraïment. El dissabte el nostre cotxe familiar, que mai hem tingut temps per omplir, enfila la carretera. No obrim boca durant el llarg trajecte. Sobren les paraules i un buit de silenci sencer ens cobreix. Tu, atent a la carretera; jo, mirant per la finestra; el temps, avançant lentament i feixuc entre tots dos. Quan per fi arribem, aparques el cotxe amb pocs moviments i entrem a l’auditori on es celebra el premi. Seiem en una butaca de roba color terra, hem arribat d’hora i observo detingudament la sala. Hi ha molt poca gent, estem enmig d’un poble de mala mort i resto a l’espera. Els llums s’apaguen i els de l’escenari pugen d’intensitat. El cor em batega rítmicament i sento com els seus batecs dispersos se’m colen per tot el cos. Un home de mitjana edat pronuncia el meu nom i cognoms, seguit de la frase que sóc una jove promesa literària. M’alço dels seient i començo a caminar cap a l’escenari. Mentre ho faig, procuro moure els malucs, perquè sé que m’estàs mirant i vull que em recordis així. La flama de l’èxit em crema quan m’entreguen una escultura amb el nom del certament imprès. És un gerro que pesa, de marbre blanc. Des de l’escenari et miro i veig com la dona maca que tens asseguda a la vora et xiuxiueja alguna cosa a cau d’orella. Una punxada afilada de gelosia se’m clava arrapant-se’m al curt vestit i tinc curiositat per saber què dimonis t’ha dit. Des de la distància veig com tu li somrius de manera enigmàtica. Les ànsies que tinc de saber el que t’ha fet canviar l’expressió del rostre, es dilueixen en saber que l’editorial del concurs em publicarà la novel·la. A l’atrapar el meu somni m’agafa vertigen i sento el maleït moment en què em vaig posar aquests tacons tan inestables que em fan recolzar-me, sense voler, a l’home que tinc a la vora al perdre l’equilibri. Quan baixo de l’escenari em sento triomfant i important i vaig al teu encontre. Tu restes mirant a la dona maca de l’esquerra i veig que entre tots dos sorgeixen mirades de complicitat. Una espurna de desconfiança m’esquitxa l’ànima perquè crec que ja la coneixes d’abans. No és possible que, amb tan poc temps, t’hagis guanyat la confiança d’aquesta dona que t’observa admirant els teus encants. Aquests que jo mai he sabut apreciar, els inexistents encants de la teva existència. L’acte s’acaba i el discurs de l’home que ha continuat parlant mentre jo tornava a la butaca s’apaga. La poca gent de la sala aplaudeix, s’encenen els llums i, poc a poc, anem desfilant. Sortim al carrer i se’m posa la carn de gallina perquè ha canviat el temps. Un abril inestable tot rúfol em bufa fred a l’escot. La dona maca enfila el carrer cap amunt i puja en un cotxe verd pistatxo. Tu la ressegueixes amb la mirada devorant-la com una fera en cel.

—Què t’ha dit? –vull saber.

—Qui? –et desentens.

—La dona de la teva vora, la rossa.

—Res, —baixes la mirada que s’escapa dels meus ulls— que ha estat fàcil donar-te el premi perquè has estat l’única participant.

Un brot de calor em copeja les galtes.

—Però deu ser bona l’obra perquè te la publiquen, no? —dius a la fi, en veure’m tan dèbil i trencadissa.

—Si ni tan sols te l’has llegit –et retrec.

—Aquesta dona me l’ha aconsellat, diu que es un riu d’experiències sexuals. Una novel·la molt comercial.

Un indi que ven roses se’ns atansa. Tu no li fas cas, com si no el veiessis, però l’indi insisteix per a què et quedis una flor en un dia tan especial com avui.

—Una rosa per la teva dona –et reclama.

Tu em mires i ens perdem en una mirada llarga, insignificant, perquè ja no tenim res a dir-nos. A la fi et treus la cartera i li dones cinc euros a l’indi per a què toqui el dos.

—Quina vols? —em pregunta l’indi, aproximant-me l’esclat d’unes roses que pul·lulen entre els meus ulls.

Trio la més vermella i intensa de totes; la màgia d’aquest Sant Jordi tan diferent dels anteriors em trasbalsa i reprimeixo un sanglot que se’m clava a la gola. Amb la rosa a les mans i el gerro de marbre, pugem al cotxe i un dèbil plugim comença a esquitxar els vidres. Ens espera un llarg trajecte, atent a la carretera i conduint amb extrema precaució perquè la pluja, poc a poc, es va intensificant. Tornem cap a casa. A la casa que ja no és meva i sé que quan arribem et desviaràs per diferents carrers fins deixar-me davant la porta del pis de la Neus. No m’equivoco. Abans d’anar-te’n definitivament et dono les gràcies. Les acceptes distant, pujo per les escales i obro la porta. Un pis silenciós m’espera. Deixo el gerro, amb la rosa dintre, a la tauleta que hi ha al capdavant del llit on dormo i acluco els ulls sense sopar. La gana m’ha fugit en un dia de nervis tan esgotador.

Viatjo a través del somni a una altra època on tot estava per descobrir. Tu i jo, en un dia de picnic, al bosc. Uns calçots que hem encomanat en una casa de menjar preparat esperen dintre la carmanyola tèrmica. La salsa romesco  reposa dintre la motxilla que portes sobre les espatlles i hi ha carn arrebossada de segon plat. És un dia especial, d’aniversari de nuvis, el nostre tercer any junts.  Gravem les nostres inicials en un tronc robust del bosc, el nostre arbre que ens ha fet ombra durant el fugaç encontre de les postres. Mentre ens vestim, el tronc pren vida, engruixint-se i clivellant-se. Les nostres inicials C x C es parteixen i esdevenen Ç x Ç.

—La lletra ferida, la lletra maleïda, la lletra partida… —canta un ocell amb ales grises, que s’ha posat sobre una rama gruixuda.

Mentre sento aquest cant tot em resulta surrealista. M’agafes fort de les mans, recollim de pressa, volem fugir d’aquest destí escrit amb ales de mort.

—La lletra clivellada, la lletra separada, la lletra esquinçada  —continua l’ocell, sense alçar el vo-.

T’ajups i agafes una pedra per tirar-li a l’ocell.

—No! —xisclo per aturar-te perquè no me’n refio-.

Però ja he fet tard, amb la teva acurada punteria toques l’ocell que, del fort impacte, es converteix en orni, una metamorfosis que ens posa contra les cordes. La mort ens sobrevola amb ales foradades. L’orni se t’aproxima al coll i xarrupa la teva essència, i caus, Carles, a terra; perds el sentit i un broll de sang et regalima pell avall. Et sacsejo amb força, però no respons, la teva pèrdua m’accelera el pols dels canells. L’orni torna a aparèixer i se m’atansa al llaç que corda la meva trena pèl-roja. Amb un breu moviment el desfà, sóc seva, una presa fàcil que no té voluntat per lluitar, vulnerable a les seves urpes que em tallen. I, de sobte, tot és foscor. Em veig morta al somni, al teu costat, Carles, i crido amb totes les meves forces. Obro els ulls, mullada de cap a peus. Una ombra, obscura com un monstre de tempesta, m’observa a la cambra. Un esglai em recorre perquè sé que ara sí que estic desperta. No estic morta. Tu tampoc,  Carles, però aquest diable feréstec em guaita immòbil al capdavant del llit, a l’espera de que em converteixi amb la seva futura víctima. Tinc els ulls oberts de bat a bat i busco com puc l’endoll de la bombeta de nit. La llum apareix de repent i desfà l’ombra maligna. Tot s’aclareix. El gerro de marbre, la rosa vermella, bona combinació d’elements perquè la meva imaginació hagi projectat una emoció desfigurada i terrorífica a la paret. M’entra el riure i la vergonya pels xiscles que m’han anat sortint durant tota la nit. M’aixeco, oloro la rosa que sembla de plàstic perquè no desprèn cap olor, i penso amb el somni que he sentit tan real. Ple de símbols que indiquen canvis; les morts sempre n’indiquen.

Des d’aquest dia vaig canviar el meu hàbit d’escriptura. Primer vaig pensar que era perquè al pis de la Neus no m’hi podia concentrar. Després, vaig comprendre el que realment em passava. Havia desenvolupat una fòbia cap a la ce trencada, escrivia evitant-la, usant sinònims i capgirant les paraules.  Quan en un llibre em trobava amb la lletra esquerdada, el tancava i n’obria un altre. Fins i tot vaig començar a llegir en anglès, idioma que no m’era fàcil. Però almenys, quan hi llegia estava lliure de sobresalts perquè sabia que aquesta grafia no existia. Per la nit, d’una manera recurrent,  l’ocell d’ales grises sobrevolava els meus somnis cantant-me melodies carregades de la lletra ferida. Fins i tot, de vegades, les seves paraules les veia escrites amb sang fresca. Tu ja no hi vas sortir més al somni, ara només hi sortia jo, caminant esmaperduda pel bosc, fins que l’ocell d’ales grises em trobava i em cantava amb el seu bec ample. A estones em despertava abans de que hagués acabat de cantar; d’altres el deixava arribar fins al final.

Quan la novel·la ja va estar publicada, em van arribar uns quants exemplars. No vaig tenir valor d’obrir-los perquè sabia que la ce trencada hi era present intermitentment per tot el text, vivint lliure i natural, no com la prosa artificial que ara escrivia. En els dies que vingueren, gràcies a una campanya de màrqueting agosarada, la meva novel·la es va situar en el rànquing de vendes del país. Em va sorprendre l’èxit que havia tingut.  Les xarxes socials, el boca a boca, l’atrevit disseny de la portada i sobretot el morbo que anava creixent de manera gradual en cada pàgina, van fer que durant mesos no es parlés d’altra cosa. Em feren bastants entrevistes, vaig sortir als mitjans de comunicació, vaig signar llibres i, quan anava pel carrer, alguns em reconeixien i em preguntaven si continuaria la història. Fins i tot em van comprar els drets d’autor per fer-hi una pel·lícula que estrenarien al cinema.  Havia sortit de l’anonimat i jo, que mai havia tingut independència econòmica, em vaig trobar ingressada una quantitat substanciosa  al meu compte corrent.  Amb una part d’ella, vaig tornar a llogar el meu estudi, m’hi vaig instal·lar i vaig deixar el pis de la Neus encara que la veia sovint. Una tarda d’estiu vaig tornar al taller d’escriptura i vaig confessar-li al meu antic professor la meva fòbia actual i també li vaig parlar dels meus malsons. Ell em va escoltar pacient i a la fi em va dir que pensava que alguna cosa em rossegava per dintre. Que ho intentés escriure, que ho materialitzés sobre el paper. Només així aconseguiria alliberar-me de la meva culpa i tornar a escriure amb la meva llengua materna.

Al tornar cap al meu estudi et vaig tornar a veure. Estaves dintre d’un restaurant amb la noia maca rossa. Vaig suposar que us havíeu intercanviat els telèfons. Us miràveu d’una forma dolça i directa, sense amagar-vos. Les mans les teníeu entrellaçades per damunt de la taula. Era un restaurant refinat, amb combinacions exquisides de menjar, una explosió gustativa per al paladar més exigent. Us vaig observar com dos tòtils enamorats, brindant amb dos copes de bon vi, fregant-vos acuradament la boca amb el tovalló i deixant que el destí decidís per vosaltres. Els ulls et feien pampallugues de tanta felicitat desbordada i vaig pensar que t’ho mereixies. Vaig continuar amb el meu camí fins a l’estudi, que m’esperava buit i, aquella mateixa nit, vaig reprendre els meus contactes amb el món cibernètic. Ho necessitava.

Després d’uns quants encontres sexualment gratificants el vaig reconèixer per com es movia com peix a l’aigua pel meu estudi. Era un home misteriós per com em tractava i perquè sempre em contestava amb evasives. Amb ell sí que vaig voler repetir, perquè volia esbrinar què amagava. Quan s’adormia li regirava la cartera i les butxaques dels pantalons i fins i tot parava l’orella per si em confessava alguna cosa entre somnis. A la fi, un dia li vaig trobar una targeta de memòria a la cartera, me la vaig guardar i la vaig executar unes hores després. Hi sortia la noia rossa maca, en un xalet, banyant-se amb tres nens a la piscina. En altres arxius sortia amb tu, Carles, passejant pels carrers de la ciutat, besant-vos i, fins i tot, vaig reconèixer la meva antiga cambra mentre l’excitació us sorprenia abans que desféssiu el llit.

T’escric aquestes línies perquè corres perill, Carles. El meu xicot actual és un detectiu sense escrúpols a qui un marit banyut ha contractat. Sí, el marit de la teva amant també deu sospitar d’ella com tu sospitaves de mi. Si has arribat fins aquí vull que corris i te’n vagis ben lluny on no et pugui trobar. No et preocupis. La targeta de memòria, de moment, la tinc jo, però li l’hauré de tornar aviat per a què no sospiti. M’he armat de valor per escriure’t tot això i ara estic sorpresa perquè, saber que corries perill, m’ha fet obviar la meva por irracional cap a la ce trencada i crec que ja tinc forces per continuar escrivint. Espero fortament que no hagis abandonat la lectura del meu relat com gairebé sempre feies, ensopint-te perquè la lectura no t’arribava. Les novel·les de ficció em deies que no eren el teu fort, preferies textos científics i ben documentats però ara, que aquesta història va sobre nosaltres, desitjo que t’hagis llegit fins l’última línia.

Sense res més que afegir,

Carlota

P.S: T’envio un exemplar de la meva novel·la, així com un xec que crec que et mereixes per com em vas ajudar econòmicament a escriure-la.

5129345995_3a0ee65e90_b

Imagen Creative Commons de Jean-Benoit-V en FlickR

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s