Helena

L’herba ha secat l’hivern
de fredes tombes, l’Etern
ja no descansa sense flama
apagada per un hàlit hàbil.

El teu sospir, un huracà rebel
contra la incomprensió de llegendes
masclistes que t’entraren en vena,
que t’assenyalaren culpable.

Una corba d’hematomes, la teva figura
que crida muda, que aspira un canvi,
Helena, heroïna del silenci espectral,
cada sang estancada un poema.

T’apuntaren com a sexe dèbil,
i clavares les urpes al temps, a la ràbia,
i et tractaren d’histèria quan la lluna
embruixava les lletres i els nombres.

Només vols una balança
que equilibri els hemisferis:
en un extrem l’home,
a l’altre, la dona, intercanviables.
La igualtat es vesteix amb harmonia.

Helena, a l’hospital una crua malaltia
ha apagat la teva flama, un riu creuaràs
d’ermes ombres cap al regne Invisible,
l’Hades mut aspirarà la teva llum,
per encendre’s d’un cop sense por.

I Tu, inerta, parlaràs, que resta la teva lletra
entre bits que corren quan tot s’acaba.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s