Capítol 1: La meva família i jo

Sóc l’Ariadna. Es pot dir que aparento ser la joia que tots els pares somien per tenir de filla. Aquesta sóc jo! Sí senyor! Però la meva família no és normal. Els meus pares m’ignoren per complet. Bé, quasi sempre. Quan porto les notes es posen molt contents però després de mi les donen els meus germans i aquesta alegria desapareix. Els pares pensen que mai podran sortir de vacances ja que el Marc, el meu germà, no n’aprova ni una.

El Marc és alt, bru i té disset anys. El seu cabell és negre com el carbó i fi com la seda. Té els ulls de color marró fosc, més aviat negre. Li afeccionen les revistes del motor. En  té calaixos plens. La seva habitació està plena de pòsters de motos, cotxes… Però això no és tot. Només entrar et topes amb un gran pòster de Pamela Anderson en pla sexy que li va donar un amic. Quan el va enganxar per primer cop i el va veure la mare quasi li agafa un infart. La mare li va dir que ja l’estava traient d’allí. El Marc és va defensar dient que si la meva altra germana, la Mònica, tenia pòsters de xicots perquè ell no en podia tenir de noies. La mare, com no va saber què dir, li va permetre posar aquell pòster tan escandalós a la paret.
A un racó hi ha el llit amb un edredó amb dibuixos estranys que es va comprar al Corte-Inglés perquè segons ell estan de moda. La finestra, petita, amb una cortina que fa conjunt amb l’edredó, dóna al pati de llums. Al costat del llit hi ha l’escriptori. Aquest és gran i ample però sempre hi ha al damunt un munt de roba arrugada que mai se sap si està bruta o neta. Damunt de l’escriptori hi ha una lleixa. A sobre hi són els llibres de 3º de BUP. Al costat de l’escriptori està la paperera gairebé sempre buida perquè els papers estan escampats per terra. A l’altre costat de l’habitació hi ha un armari que fa joc amb l’escriptori. L’armari és gran però jo l’hagués canviat per un de petit perquè tota la roba està per sobre dels mobles. Als calaixos de l’armari, on té els calçotets, guarda unes quantes revistes Playboys i tabac perquè fuma d’amagat. Al costat de l’armari hi ha tres prestatges. Al de sobre de tot hi ha copes i medalles que va guanyar a competicions de natació. Al del mig hi ha uns quants jocs d’ordinador, algun llibre d’aventures i cintes de vídeo. I al de sota, que l’he denominat la lleixa enemiga, hi ha un radio-cassete que el meu germà utilitza per escoltar música màquina a tota metxa i uns quants CDs, cassets i discos d’última moda. Jo en tan pum-pum-pum no puc estudiar i vaig a fer-ho a la biblioteca.

La Mònica és baixa, amb el cabell castany i amb un ulls que sembla que et pregunti: Què nen, estudies o treballes?
Porta el cabell llarg i arrissat perquè un dia a ella i a totes les seves amigues se’ls va posar la idea de fer-se la permanent. Els meus pares li van dir que encara era petita per a castigar-se el cabell d’aquella manera. Però la Mònica, tossuda, va dir que s’ho pagaria amb la seva paga setmanal. Els pares a la fi van acceptar ja que té l’habilitat d’aconseguir tot el que es proposa. Van anar un dia totes a la perruqueria i es van fer aquesta mena de rínxols al pèl.
La seva habitació és la més gran de tots tres però sembla petita de tantes coses que hi té. Les parets estan empaperades de pòsters de baix fins a dalt de tot. L’únic que et recorda que les parets són blanques és el sostre amb un llum de color vermell. El llit és petit cobert completament de gats, gossos i óssos. Al seu costat hi ha l’armari ple fins als topes de tanta roba que hi té. El que em pregunto és perquè mai sap que posar-se i cada vegada demana més roba als pares. Al capdavant del llit hi ha un escriptori molt gran on conserva algunes fotografies de quan era petita, enganxines, material escolar i coses de bijuteria que s’ha comprat a la fireta. Al costat de l’escriptori hi ha dos estants. Un amb un radio-cassete (no tan gran com el del Marc) on escolta música de tot tipus menys de clàssica. A l’altre hi ha vídeos d’actors que ella els troba súper guapíssims. I tampoc no hem d’oblidar el televisor, regal de reis de la seva padrina, on veu totes les sèries juvenils del moment.

La mare és una altra història. Es una mestressa de casa. Té quaranta-tres anys. Porta mitja melena i és molt presumida malgrat que està una mica grassona. És clar, tan mirar la tele… Abans això no l’importava però quan als de la televisió se’ls va acudir fer anuncis per aprimar-se, s’ha convertit en la seva obsessió. Ara quan obris la nevera la trobes plena de productes lights, tots anunciats per la tele com us podeu imaginar. L’altre dia li va passar pel cap de comprar-se una cosa per a fer abdominals menys mal que a la fi tots la vam convèncer perquè no ho fes. Ja fa temps que li va pel cap  de comprar-se una bici per a fer exercici però espero que no ho faci. Cada setmana va a la farmàcia per a comprar-se els productes que li mana el metge dietètic. Es pesa tres vegades al dia i nosaltres, el Marc, la Mònica i jo, vam decidir regalar-li per al seu aniversari una bàscula d’aquestes que parlen per a dir-te el pes i també mesuren quants grams t’has aprimat. Li va fer molta il·lusió, crec que va ser perquè el dia abans van fer l’anunci d’aquella bàscula per la tele. La mare es passa tot el dia davant de la tele malgrat que cuina molt bé i és passa dues hores per a fer el dinar. Sempre fa coses guisades i dolços però ho fa per a nosaltres tres perquè el pare no ve a dinar i ella consumeix els productes lights.

El pare, ¿què puc dir del pare? Bé s’aixeca a les 6:30 del matí per a arribar d’hora al treball i ve a les 9:00 de la nit. Treballa en una fàbrica de materials de construcció que hi ha a l’entrada de Barcelona. Quan arriba sopa i seu en una cadira on llegeix el diari. Quan li preguntes has de fer-ho de manera directa. Sempre et contesta sí o no. Ja m’he acostumat a les seves respostes curtes i breus. Mai es queixa, excepte de quan en quan, quan arriben les notes dels meus germans. Quan era petita pensava que el meu pare era una mena de robot que la meva mare havia comprat en alguna botiga  perquè fes calés. Ja que només veia que treballava i el menjar que engol·lia era una mena de gasolina que li donava forces per a continuar treballant el dia següent. A mesura que van anar passant els anys em vaig adonar que era de carn i ossos encara que era difícil de creure.

De vegades penso que no encaixo en aquesta família. Tothom va a la seva i passa de mi. Som com peces d’un trencaclosques soltes, que quan s’ajunten formen una família però que no tenen res en comú.

dissabte 14-2-96

Avui he decidit fer un diari, M’agradaria conservar-lo per sempre. Aquí quedaran apuntats tots els meus pensaments i fets que em passin. A mesura que passa el temps només tens uns quants records que poc a poc es van esborrant de la teva ment sense deixar ni rastre. I els pensaments ja no formen part de tu perquè ara en tens uns altres. Sóc un jove de disset anys, com molts altres, que vol viure la seva vida al màxim sense desaprofitar-ne  ni un sol moment. Per això avui, que potser em sento més inspirat que mai, he decidit contar-li a un amic diari tot el que em passi intentant ser el més sincer possible.

Estimat diari:
Aquí em tens per primera vegada. Et deus preguntar qui sóc jo. Ara et faré companyia totes les nits plasmant les meves idees en els teus innumerables fulls de paper immaculats. Tu seràs  qui em coneixerà millor. T’he donat vida encara que siguis un ésser inert perquè els meus pensaments seran vius amb tu i mai deixaran d’existir.
M’adreço a tu en dia tan especial com ho és Sant Valentí. El dia dels enamorats. ¿Quantes persones avui s’hauran regalat objectes representant símbols d’amor? I també ¿quantes hauran plorat davant d’un amor no correspost? He de dir que he rebut bastants regals i felicitacions. No em puc queixar. Hi ha persones que neixen amb sort i d’altres que no. Jo he sigut afortunat (o desafortunat segons es miri) d’haver nascut bé físicament. He heretat els ulls blaus de la meva mare amb el seu cabell ros i el cos atlètic del meu pare. Però també penso que el físic no ho és tot. A l’institut m’han posat la fama de trencacors perquè diuen que totes les noietes sospiren per mi. Totes lluiten per aconseguir-me com si fos un premi d’una cursa súper important. La veritat és que a mi no m’agrada gens que tot el dia tingui persones pul·lulant al meu al voltant. I tampoc que les coses més habituals que faig siguin notícia a la boca de totes les meves "admiradores". Qui aprofita aquesta "fama" que tinc és la meva germana Sandra. Menys mal que no va al mateix institut que jo. Ella va a F.P.

Tinc una son que no m’aguanto. Diari, fins demà.