Capítol 10: Trucades telefòniques

Vaig abandonar la taula quan va sonar el timbre. L’examen de naturals m’havia anat súper bé. Em sabia les respostes al peu de la lletra.

         El Ferran m’esperava a la cafeteria. Hi havia molt poca gent. Només alguns estudiants que repassaven els seus apunts.
_Com t’ha anat? -li vaig preguntar-.
_Molt bé! I a tu?
_Fantàstic.
        
         Estàvem els dos molt contents. Jo li vaig donar els papers per fer-me donant d’òrgans i se’ls va posar a la bossa.  L’estona de l’esbarjo va passar de seguida. No ens vam poder  entretenir perquè els dos teníem exàmens a l’hora següent.

         Quan vaig acabar l’examen de català vaig sortir de l’institut. Hi havien alguns estudiants fora. A l’altra punta estava el Ferran. Li volia anar a parlar però vaig veure que estava amb una altra noia. La noia era morena, amb el cabell arrissat, portava un vestit cenyit de color marró. Estaven parlant i no vaig creure convenient acostar-m’hi, llavors vaig reconèixer el Xavi. Em penso que s’estaven barallant però des d’on estava no arribaven les veus del què deien. Llavors va arribar l’autobús i me’n vaig anar a dinar.

         Quan vaig arribar ja estaven tots entaulats. Es sentia olor a sopa de peix. La Mònica i el Marc encara no menjaven perquè la sopa cremava i esperaven que es refredés. El pare no havia vingut perquè estava treballant. El Marc em va dir que havien trucat tres vegades i que havien penjat. No sé de qui devien venir aquestes trucades però ja s’estaven passant. Ara ja sabia segur que estaven fetes a propòsit i que no era algú que simplement s’equivocava de telèfon. Vaig omplir el meu got d’aigua i vaig beure’n. El telèfon va sonar de nou. El vaig agafar jo.
_Digui?
_…
_Ja n’hi ha prou de broma!
_Ei, estúpida, no juguis amb nosaltres perquè ens les pagaràs. Vés amb compte.
I van penjar. Jo estava indignada. La veu no l’havia reconegut. El que sabia és que no era només una persona la qui trucava perquè havia sentit més d’una rialla.
_Què t’han dit? -em va preguntar el Marc-.
_M’han amenaçat.
_No et preocupis. Intentaré saber qui et truca. Suposo que deuen ser de l’institut.
_Què vols dir?
_No res. Deixa-m’ho a mi.

         El Ferran estava assegut a les escales de l’entrada de l’institut. M’esperava. Portava uns texans blaus amb una camiseta grisa i esportives. Estava amb l’Elisa i el Jordi. L’Elisa tenia el cabell de color castany. El portava recollit amb una cua. Tenia els ulls de color de mel i estava molt prima. Portava uns texans ajustats, un body a ratlles i una caçadora de pell. Semblava simpàtica. El Jordi portava un xandall Reebok de color gris i unes esportives negres.
_Hola! Quina tarda més agobiant, oi? -em va dir l´Elisa-.
_Sí -li vaig respondre-.
Vam estar una estona parlant tots tres. Em van caure bastant simpàtics. L’Elisa feia 2º BUP i el Jordi 3º BUP.
_Hem d’agafar el metro -va dir finalment el Jordi-.
_Adéu -ens va dir l’Elisa.
_Fins demà -vam respondre el Ferran i jo-.

         Vam anar a casa del Ferran. La Sandra no hi era i vaig pensar que era una sort. Però em preocupava que no tardés en arribar. Vam anar a la cuina. Era grandíssima. El Ferran va treure dues ensaïmades d’un armari i xocolata. Vam berenar. Jo estava contenta però no em podia treure del cap les trucades que havia rebut. De qui venien?

         Vam anar a l’habitació del Ferran per a treballar amb la revista de l’institut. El Ferran tenia una llibreta on apuntava tot el que havien de fer els altres.

Aquella setmana hem tocava fer una introducció sobre els problemes que tenia la terra. Mentre el Ferran planificava el treball dels altres jo vaig començar a escriure.

Vaig escriure la introducció. Li vaig ensenyar al Ferran i li va semblar molt bé.
_T’ha quedat molt bé -em va dir-.
_Crec que el que estic fent és important. Quan els estudiants llegeixin això suposo que sabran els problemes que té la terra per culpa nostra.
_Tens raó. Alguns creuran en aquests problemes i voldran solucionar-los. Potser és que ara no fan res perquè no estan ben informats.
_Això espero!

         Estàvem asseguts al seu llit. El Ferran va acabar d’escriure a la llibreta vermella.
_Ariadna, -em va dir mentre la tancava- he tingut tanta sort en coneixe’t.
_Jo també a tu -li vaig dir mentre envermellia-.
_Crec que m’agrades molt. Per això et vull demanar si vols sortir amb mi més seriosament.
La seva mirada era tan dolça que a l’obrir la boca no em sortien les paraules. Era com si estigués en un somni on no em pogués moure. Estava paralitzada. El Ferran m’agradava moltíssim. És clar que volia sortir amb ell!
_Sí -vaig aconseguir dir a la fi-. A mi també m’agrades.
Llavors ens vam besar. Vaig perdre la noció del temps. No m’importava res.

         De sobte vaig sentir com obrien la porta. Ens vam separar abans que la Sandra entrés.
_Hola parelleta. Interrompo alguna cosa? -va dir amb aquella veu que jo no suportava-.
_Què vols, Sandra? -va dir el Ferran-. Per què no te’n vas?
_Ei! Que jo estic a casa meva. És ella qui se n’ha d’anar -em va dir mirant-me fixament-.
_També estic a casa meva i jo també puc portar a qui em doni la gana!
La Sandra va pegar portada i se’n va anar.
_Ferran, me n’he d’anar -li vaig dir-.
_Ariadna, espera, no te’n vagis encara. No li facis cas.
_No, vull anar-me’n. No pateixis, igual m’agrades.
_Doncs així t’acompanyo amb la moto.
_No, aniré caminant. Necessito caminar.

         Quan vaig sortir del pis del Ferran no em vaig poder contenir les llàgrimes. No sé a què estava jugant la Sandra ni per què es comportava d’aquella manera. Què li havia fet? Eren les set de la tarda i no volia agafar l’autobús. Volia caminar. Hi havia molta gent pels carrers. Tothom estava abrigat. Jo em vaig posar les mans a les butxaques perquè no se’m refredessin pel fred. Estimava el Ferran però no m’agradava gens com es comportava la Sandra amb mi. Li agraïa que m’hagués defensat davant la Sandra però me n’havia hagut d’anar perquè no em sentia bé.
_Ariadna, espera! -em vaig girar-. Era el Jordi.
_Hola -li vaig dir mentre m’eixugava les llàgrimes dels ulls.
_Què t’ha passat? -em va preguntar-.
_No res. La Sandra, la germana del Ferran, que l’ha agafat amb mi.
_Deixa-la anar. És imbècil i una pijeres. No sé com el Ferran la pot aguantar.
Vam començar a caminar per Les Rambles.
_Vas a casa sola? -em va preguntar-.
_Sí, necessito caminar.
_Jo visc per aquí. D’aquí a tres carrers. Vinc de casa l’Elisa. T’acompanyaré un tros.

El Jordi era molt alt i forçut. Tenia els ulls negres i el cabell castany. La pell la tenia molt morena. Semblava un jugador de bàsquet. Era un noi molt agradable.
Vam caminar molta estona. Em va contar moltes coses. Quan va mirar el rellotge em va dir:
_Me n’he d’anar a casa, sinó faré tard.
_Gràcies per acompanyar-me.
_El dissabte anirem a Apocalipse. Vindràs, no?
_Sí.
_Doncs ja ens veurem.
Gràcies al Jordi m’havia calmat. M’havia anat bé parlar amb ell. Vaig continuar caminant pels carrers mentre pensava amb el Ferran.

Dimarts 23-2-96

Estic escoltant la radio mentre t’escric. Estic una mica deprimit per culpa de la meva germana. Ara quasi no ens dirigim la paraula. Quan he passat pel passadís ella estava parlant per telèfon. M’ha semblat que parlava de mi amb alguna amiga seva. O era amic? No ho sé. Estava insultant a l’Ariadna i deia que faria el possible perquè no sortís més amb ella. Està boja! No sé quines raons té per fer-me això.

L’Ariadna avui estava una mica estranya amb mi. Es mostrava dolça, com sempre, però semblava com si no volgués que els de l’institut ens veiessin junts. O només han estat imaginacions meves? És per la Sandra?

Estic fet un embolic. Diuen que qui té problemes és perquè se’ls busca però a mi em venen sols.

La revista apareixerà publicada el dijous. Ja tinc ganes de veure-la.

Anuncios