Capítol 11: Dubtes i més dubtes

_Té, és per a tu -em va dir la mare-.
Era una carta. Què estrany! Jo mai rebia correspondència. Vaig mirar darrera del sobre però no portava remitent.
Me’n vaig anar a l’habitació a obrir-la. Quan la vaig començar a llegir el cor se m’accelerà. Deia:

"Avís important: Ariadna, no juguis amb nosaltres. T’hem avisat per telèfon. No volem que et vegis amb el Ferran perquè ho lamentaràs. I si no pregunta-li qui és la Mireia. O et penses que ell va per tu? No siguis tan ingènua. Surt de la teva bombolla i obre els ulls"

Qui la devia haver enviat? Com sabien la seva direcció? Qui era la Mireia? Per què li havien enviat aquella carta? Eren tantes preguntes sense resposta…

L’Ariadna va notar que unes llàgrimes li rodaven galtes avall per la indignació que portava. Per què ara que tot començava a anar bé li tenia que passar allò? És que el Ferran no era tan encantador com es pensava? O és que tot era mentida i només li ho havien enviat per a fer-la patir?
Va agafar els llibres de la tarda i se’ls va posar a la motxilla.

A classe no es podia concentrar, només recordava la carta, escrita amb una lletra polida i clara. A la sortida es trobaria el Ferran. Li havia de preguntar qui era la Mireia? I si el Ferran l’enganyava? I si estava jugant amb ella? Llavors va recordar les paraules del Marc: "Vés amb compte amb el Ferran", com clavades a la seva ment i no va saber què pensar.
_Ariadna, quines causes va tenir la burgesia per a rebel·lar-se contra la classe alta? -em va preguntar la professora d’història-.
Em vaig quedar, quieta, sense respondre. Què m’havia preguntat? Tenia el cap a ca el ferrer.
_Què et trobes malament? -em va preguntar-.
_No -li vaig respondre a la fi-.
_Doncs para més atenció a la classe.
Vaig assentir però no m’ho podia llevar del cap. Els pensaments em venien sols i no hi havia manera d’apartar-me’ls. La professora va continuar la classe.

Va tocar el timbre indicant la fi de les classes. Vaig recollir ràpid. A la porta em vaig trobar al Jordi.
_Hola -em digué somrient-. Què fas? El Ferran m’ha dit que t’esperis a la porta que ara vindrà.
Vam caminar tots dos. Em vaig creuar a la Lluïsa i em va mirar burleta. Què antipàtica era!
No sabia si tenia ganes de veure el Ferran. Alguna cosa dintre meu havia canviat. Potser la carta que havia rebut era una ximpleria però… i si tenia raó? El Jordi se’n va adonar que em passava alguna cosa.
_En què penses? -em va preguntar amb un aire preocupat-.
_En res -li vaig mentí.
Ni jo mateixa sabia el què em passava. L’Elisa es va unir a nosaltres. Parlava i parlava i jo la intentava seguir la conversació però no podia.
_Estàs molt pensativa -em va dir finalment-.
_Sí, penso amb les classes d’avui -vaig mentir un altre cop-.
_Ja és prou agobiant anar tot el dia a l’institut com per després amoïnar-te per les classes. També s‘ha de divertir un, dic jo.
Jo vaig assentir i vaig intentar oblidar-me’n. No em podia ratllar més la bola d’aquella manera.

Quan el vaig veure el cor em va fer un bot. Estava assegut a les escales amb un altre noi que coneixia de vista. Encara que tingués dubtes, l’estimava.
_Aquest és l’Ignasi -va dir mentre l’assenyalava-. Juga amb mi a futbol.
El vam saludar tots tres. Vam estar parlant una estona de coses sense interès. Jo em vaig mantenir al marge de la conversació.
_Bé, -va dir el Ferran- nosaltres ens n’anem.
Em va agafar de la mà i vam creuar el carrer.
_Vols anar a prendre alguna cosa? -em va preguntar-.
_No, he d’estar a casa aviat.
_De veritat? Només serà un moment -va insistir de nou-.
_He de fer deures. Demà he de donar algunes làmines de dibuix i…-li vaig soltar la mà- també he d’estudiar.

El nom de Mireia em matxucava el cervell. Li havia de preguntar? Tenia por de la seva reacció. A la fi no ho vaig fer. Era estúpid. Qui devia ser aquella noia?

Vaig anar a la parada de l’autobús i me’n vaig anar sense fer-li ni un sol petó. Hi havia altres coses que m’inquietaven. Havia estat imbècil de no preguntar-li res. Ara tenia més dubtes. Llavors vaig pensar amb el Marc, potser ell en sabia alguna cosa.

Dimecres, 24-2-96

         Mireia… Aquest nom posat a la boca de l’Ariadna m’ha fet posar la pell de gallina. Ella volia saber qui era aquesta noia i jo no sabia si dir-li. M’he quedat sense saber què dir. Sense saber què fer. ¿Li havia de dir? ¿Com ho havia sabut? A la fi l’he mirada i li he dit tota la veritat. No sabia com reaccionaria però m’he tranquil·litzat quan ella m’ha abraçat i m’ha dit que no l’importava. M’ha tret un gran pes de sobre. Jo no volia que s’ho agafés malament ja que la Mireia no té gens d’importància en la meva vida. Tot s’ha arreglat a la fi!

         Ja tinc ganes de veure la revista publicada. Demà sortirà.