Capítol 12: La revista

Estava estirada al llit. Pensava i pensava amb el mateix. Havia acabat de fer els deures i ara només feia que donar-hi més voltes. El Marc encara no havia arribat del gimnàs. Li havia de parlar. La Mònica estava mirant la tele al menjador amb la mare. Vaig apartar la motxilla del llit i va caure a terra amb tot el seu pes. Boom! Llavors vaig veure que queia a terra un paper de dintre. Què estrany! El vaig recollir. Quan el vaig desplegar el cor se’m va tornar a accelerar:

         "Hola Ariadna: Som nosaltres de nou. Ja saps qui és la Mireia? Per què encara vas amb el Ferran? Deixa’l d’una vegada. Tornat a tancar en tu mateixa i no surtis més de la teva habitació. T’estem vigilant i no volem que ens facis enfadar."

         Merda! Una altra carta d’aquelles. Com li ho havien pogut posar a la bossa? Llavors vaig recordar que aquella tarda havia tingut classe d’E.F i la bossa s’havia quedat dintre de classe. Ja sabia segur que era alguna persona de l’institut. Però qui?
Vaig sentir la porta. Era el Marc. Per fi ja havia arribat!
_Marc? -el vaig cridar-.
_Sí -em va dir mentre apareixia per la porta de la seva habitació- Què vols?
_Tens una estoneta?
_Sí. Per demà no tinc gaires deures.
Vaig anar a la seva habitació. Vaig apartar la roba que hi havia damunt d’una cadira i vaig seure. A la mà portava les dues cartes anònimes.
_Què et passa? -em va preguntar al veure la meva cara-.
_Mira -li vaig dir mentre li mostrava les dues cartes-.
El Marc les va llegir i a la fi va dir:
_No et preocupis. Et tenen enveja. Ja ho sap el Ferran?
_No. Però qui és aquesta Mireia?
_Ah! Et penses que el Ferran en va en una altra? No t’ho creguis. Aquesta Mireia és una noia que és va enrotllar una tarda amb ell. Però el Ferran encara no et coneixia. O sigui que no ha passat res.
_Creus que li ho hauré de dir?
_Sí, digues-li perquè ell pot saber de qui són les cartes. Jo la lletra no la conec.
_I les amenaces?
_ No hi facis cas. Si no tenen el suficient valor per dir-t’ho a la cara és que són unes covardes.
_Gràcies -li vaig dir-.
_De res. Que hi faries sense mi!

         Era dimecres. A l’endemà sortiria la revista publicada. Tenia ganes que la gent llegís la meva secció. Esperava que prenguessin consciència  dels problemes de la terra. M’havia quedat força bé. El Ferran m’ho havia dit.

L’endemà feia un sol lluent que ho omplia tot. L’institut semblava ple de vida. Els estudiants anaven i venien pels passadissos. No em va costar trobar el Ferran. Estava amb el Jordi a la cafeteria. Quan em va veure em va dir:
_Avui és el gran dia! N’hem fet 1900 exemplars, un per a cada membre.
Naturalment es referia a la publicació de la nostra revista. Aprofitant que el Jordi es va aixecar i se’n va anar a parlar amb l’Elisa que estava a l’altra punta. Vaig dir-li al Ferran:
_Ferran, hem de parlar.
Em vaig quedar sorpresa de les meves paraules. Però ho havia dit, ara era el moment de dir-li. Ja n’estava tipa dels meus dubtes i de les meves preocupacions. Vam sortir als jardins i vam seure en un banc verd. Vaig decidir dir-li-ho de la manera més directa perquè tot el que sentia es barallava per sortir d’endins.
_Ferran, qui és la Mireia?
Ell va emblanquir de sobte, es va quedar mut i em va mirar en cara de sorpresa i de por.
_Per què ho vols saber? -em va preguntar quan va aconseguir dir alguna cosa.
_Dis-m’ho, si us plau.
_No és res important. No en tinc ganes de parlar-ne. Em produeix mals records.
Però en veure la meva cara de preocupació va afegir:
_Va ser un rotllo d’una tarda, Ariadna, hi havia massa alcohol. Va ser el dia abans de que t’atropellés amb la moto.
_I ja està?
_Sí. No l’he tornada a veure voluntàriament però no para de seguir-me i de trucar-me per telèfon. N’estic fart. Tenia por de dir-t’ho per la teva reacció, però ara ja t’ho he dit. Ja no hi ha res més.
Em va abraçar amb força.
_Jo pensava que…
_Calla, tonta, només t’estimo a tu -em va dir-. Només tu… i a ningú més!
I em va omplir de petons i vam riure tots dos.
_Vine, anirem a veure com ha sortit la revista.

         Vam creuar tot l’institut i vam anar a l’aula 24. Dins hi havien dos professors i ens van felicitar a tots dos. Ens van donar a cadascun un exemplar de la revista i ens van dir que ja les havien repartit per totes les classes. Vaig obrir la revista i de seguida vaig veure el meu article publicat. Deia així:
 
Per a la nostra estimada terra.

Aquesta secció esta destinada a vosaltres, a tots els estudiants de l’institut.
És per a animar-vos i fer alguna cosa per combatre els problemes ambientals globals. No té cap sentit llegir el diari i que les notícies et deprimeixin i que després et quedis assegut a la cadira sense fer-hi res. Fins i tot els problemes ambientals més difícils tenen solució quan tothom s’hi comprome’t i vol resoldre’ls.
Cap de nosaltres no pot tapar el forat d’ozó per damunt de l’Antàrtida. Però tots podem evitar que s’estengui per tot el planeta. Aquest és un petit exemple dels tants que n’hi ha. Aquests problemes fan que la Terra esdevingui un planeta menys habitable per a la joventut d’avui i de demà. Semblen grossos a simple vista però si tothom hi col·labora en el futur, en el nostre futur, aconseguirem un planeta millor, molt millor!
En aquesta secció us intentarem explicar el què li passa a la Terra i com la podem curar.
Estudiants, així com som l’arrel del problema, també som la gènesi de la seva solució. Endavant!

Ariadna Pérez

         Em va fer moltíssima il·lusió veure el meu nom imprès. La revista tenia 40 pàgines que parlaven sobre l’institut, sobre coses dels joves i els lectors també hi podien participar directament. Havia de reconèixer que els vuit membres de la junta havíem fet un bon treball per ser la primera revista que publicaven. Immediatament va sonar el timbre de les 11:30 indicant que s’havia acabat l’esbarjo.
         A la sortida el Jordi m’estava esperant. Quan em va veure es va atansar i em va dir que el Ferran estava al despatx de la directora parlant sobre la revista. Es va oferir ell mateix per a portar-me amb la seva moto a casa.
_Així no hauràs d’esperar a l’autobús -em va dir-.
I així ens en vam anar. Quan vam arribar li vaig dir si volia pujar a casa i em va dir que sí.
Vam seure a les cadires de la meva habitació. El Marc encara no havia arribat.
_Vindràs el divendres per la nit a Apocalipse? Hi serem tots els de la colla. Així els coneixeràs
_Sí -li vaig dir-. Tinc ganes d’anar.
_Ha passat alguna cosa més amb la Sandra? -em va preguntar.
Era el nostre petit secret. Ell m’havia consolat el dia que la Sandra m’havia atacat i mereixia saber com anaven les coses.
_Continua bastant estúpida amb mi. He rebut algunes cartes anònimes i crec que potser tenen alguna cosa que veure amb ella.
_A si? -va dir el Jordi sorprès-.
_Bé, no ho sé segur, però…
_Ja està. Sé que la Sandra sempre m’ha anat al darrera. Aquesta tarda aniré a casa d’ella i li diré que em caus fatal, li donaré una miqueta de corda i a veure què em diu.
_Faries això per mi?
_I és clar! Ets la xicota del Ferran i per un amic el que calgui.
Va sonar el rellotge del menjador indicant les dues.
_Me n’haig d’anar -em va dir mentre s’aixecava-.
_Moltes gràcies.

         Quan se’n va anar vaig pensar que el Jordi era molt bon tio. Últimament tenia molt d’interès per mi. Al ser la primera xicota oficial del seu millor amic es notava que es preocupava força perquè el nostre funcionés.

El telèfon va sonar.
_Digui?
_On t’has ficat? -em va preguntar el Ferran-.
_Hola Ferran. El Jordi m’ha portat amb la seva moto perquè m’ha dit que estaves parlant amb la directora sobre la revista.
_És clar que hi he anat però no he estat més de cinc minuts.
_Perdona, però nosaltres crèiem que hi havia per estona.
_M’estimes?
_Sí, molt. Adéu, fins demà.

Dijous 25-2-96

La Mireia…Bé, no sé com dir-t’ho. És a l’hospital… S’ha intentat tallar les venes. L’ha trobat la seva padrina al lavabo. De seguida l’han portat a urgències. Ara ja està bé. S’ha salvat de miracle. Havia deixat una carta adreçada a mi. Els seus pares me l’han donat. L’he llegit i no sé què pensar. Deia que es volia suïcidar perquè no suportava veure’m amb una altra. Que m’estimava massa i que ja havia lluitat per a aconseguir-me. Era la seva carta de comiat. Quan l’he llegit no ho he pogut evitar però els meus ulls s’han omplert de llàgrimes. He estat pensant amb ella. Amb el què vam fer. Ella al principi em queia bé i no me la vaig prendre en serio. Em sento culpable. Creia que era una pijeres i que jo era el seu caprici. No sabia que els seus sentiments eren tan sincers. D’haver-ho sabut no l’hagués tractat tan malament. Estic confós.