Capítol 13: L’amenaça

Vaig esperar al Ferran a la cafeteria. Feia deu minuts que feia tard i això no  era normal en ell. Llavors va aparèixer l’Elisa i en veure’m es va asseure amb mi.
_Has vist al Ferran? -li vaig preguntar-.
_No te n’has assabentat del què ha passat? -em va dir-.
Jo vaig negar-ho amb el cap. No sabia a què es referia.
_La Mireia s’ha intentat suïcidar -va dir amb una veu tan baixa que quasi no la vaig sentir-. El Ferran ha anat a l’hospital. Es veu que ella li havia escrit una carta de comiat.
_Què dius? -li vaig dir-.
No m’ho podia creure. Allò que m’intentava explicar l’Elisa era una barbaritat.
_Sento molt el que ha passat -vaig aconseguir a dir-.
_No t’amoïnis. La Mireia forma part de la colla però a mi mai m’ha caigut bé. Es una noia capriciosa que sempre ha tingut tot el que ha volgut. L’única cosa que se li ha resistit ha sigut el Ferran. Per això ha fet el que ha fet. No pot suportar que algú li digui que no.
_Ostres!
_Ara el Ferran està destrossat. He parlat amb ell per telèfon i m’ho ha contat. Se sent culpable. D’aquí una estona l’hauries de trucar.
_Si que ho faré.
_Però tranquil·la que el Ferran només t’estima a tu. Tinc molta intuïció i sé que la vostra relació és sincera per les dues parts.
_Gràcies Elisa.
Ella va somriure i se’n va anar cap a classe.

Per la tarda no havia d’anar a l’institut i abans de dinar vaig trucar al Ferran. Estava molt trist, es veia que estava patint. Em va dir que no ens podríem veure fins l’endemà. Jo el vaig entendré. Ara volia estar sol.

O sigui que em tocava estar sola ha casa. La Mònica havia anat al cinema amb unes amigues i el Marc havia anat a l’hospital a visitar la Mireia. La mare estava comprant i el pare treballava.

Vaig decidir netejar la meva habitació. Vaig estar-hi dues hores fent una neteja a fons. Vaig tirar a les escombraries totes les coses velles, vaig treure-hi  la pols, la vaig escombrar i la vaig fregar.
         Quan hi vaig acabar vaig seure al sofà i vaig engegar la televisió. Vaig fer zapping i com no feien cap programa que valgués la pena vaig començar a llegir un llibre. Llavors va sonar el telèfon
_Digui?
_Ariadna?
_Sí, sóc jo.
_Escolta’m nena, sinó vols que li passi res al teu xicot ja pots córrer. Ell està amb perill. Però no siguis ingènua. No crec que el puguis salvar de la pallissa que es mereix. Estarem al darrera de l’institut on hi ha aquest graffiti que posa Morireu. Per cert, bonica paraula.
I van penjar.

La pell se’m va posar de gallina. Sentia esgarrifança pel que acabava de sentir. Em vaig quedar paralitzada, les cames no em responien. Una suor freda em va envair tot el cos. Era una broma? O potser… No, no podia ser veritat! Al Ferran no li podia passar res. El Marc no hi era. Sabia que havia d’anar al lloc on m’havien dit però no hi volia anar sola. Llavors vaig pensar amb el Jordi.