Capítol 14: La pallissa

Jo anava darrera de la moto del Jordi. Ell anava el més ràpid que podia. Temíem no arribar a temps. El meu cor anava a cent per hora i volia creure que tot havia estat una broma i que el Ferran era en algun lloc fora de perill.

Vam deixar la moto al davant de l’institut i vam córrer al lloc on ens havia dit l’amenaçador. Quan hi vam arribar tot va ser molt ràpid. Vaig veure com tres xicots corrien i allà estès, al mig de la vorera, hi havia el cos del Ferran.

Vaig fer un xiscle molt fort. Vaig cridar amb totes les meves forces. El Ferran havia perdut el coneixement i li rajava sang del cap i del braç esquerre. Jo em vaig quedar allí mentre el Jordi anava a l’institut a cridar una ambulància i a demanar ajut.

Sentia una impotència molt gran. Vaig plorar en silenci abraçada al seu cos mentre esperava que vinguessin. L’ambulància va arribar de seguida. Els infermers van carregar el seu cos i el Jordi, la directora i jo vam pujar-hi.

Quan vam arribar a l’hospital se’l van emportar i jo em vaig haver de separar d’ell. Estava destrossada. No podia acceptar el que havia passat. Qui l’havia apallissat? Jo recordava haver vist tres persones de lluny però tota la meva ment estava borrosa per les fortes emocions. La directora se’n va encarregar de trucar a la seva família. El seu pare treballava a aquell hospital però només estava de matí. El Jordi va avisar l’Elisa i es va estar tota l’estona al meu costat intentant animar-me. Però jo no estava d’humor. Volia que sortissin els metges i que ens diguessin com estava. Si es recuperaria aviat. Però l’espera es feia interminable. No sé quant de temps hi vam estar. Odiava l’olor de l’hospital.

De seguida van arribar els seus pares. Estaven espantats. El seu pare va anar a recepció i va preguntar on estava el seu fill. Li van informar que l’estaven operant del braç i que el seu estat era crític. El senyor Sabaté ens ho va dir i se’n va anar directe cap a la sala d’operacions. Ens va prometre que de seguida vindria per a dir-nos més coses.

La seva mare va seure al costat del Jordi. Plorava en silenci igual que jo. L’Elisa també va venir i em va dir que havia avisat al meu germà perquè vingués a buscar-me.

El doctor Pons va venir acompanyat del pare del Ferran. L’operació havia finalitzat. Ara només calia esperar. Havia rebut forts cops al cap i tenia una commoció cerebral. Però els metges ens van assegurar que no era greu i que aviat recobraria el coneixement i que es recuperaria.

         divendres 27-3-96

Ha passat més d’un mes des de l’última vegada que et vaig escriure. Sento aquests dies de silenci. Però no ho he pogut evitar. El Xavi em va pegar una gran pallissa i he estat molt de temps recuperant-me a l’hospital. Bé, ell i dos més però als altres dos no els coneixia.  De la baralla gairebé no recordo res. Només em va dir que ho feia per a venjar-se de la Mireia. Després només recordo cops i un fort dolor. Em van pegar amb sabates de punta de ferro i em va doblegar el braç una vegada i una altra.

Vaig estar dos dies en coma i dues setmanes a l’hospital. Ahir em van llevar el guix del braç. Els metges m’han dit que m’he recuperat ràpida i satisfactòriament.

Ara el Xavi està denunciat. L’advocat que porta el meu cas és un vell amic del meu pare. M’ha donat fortes esperances de guanyar. Diu que hi ha proves suficients per inculpar-lo. Hi ha dos testimonis directes i un munt de coses més.

L’Ariadna cada dia em va venir a veure. Em posava al dia de tot el que passava a l’institut. Cada dia que vaig passar a l’hospital esperava impacient les seves visites.  És la persona més fantàstica que conec. Ella és l’ama del meu cor. Cada dia que passa l’estimo més.

Demà ja tornaré a l’institut. M’he perdut moltes classes però espero posar-me al dia i no repetir curs.

Anuncios