Capítol 2: Un amic malalt

Després de parlar de tota la meva família, he decidit parlar-vos de mi. Físicament m’assemblo al meu germà. Sóc alta, bruna i tinc el pèl llarg i llis. Els meus ulls són marrons foscos i grans. Tinc les pestanyes llargues i arrissades. Els meus llavis són grossos i rosats. A la cara tinc unes quantes pigues que no m’agraden gens. Tinc les cames llargues i primes igual que els braços. Els meus peus són petits per a l’altura que tinc.

Després d’un dia de capital he de tenir una mica de tranquil·litat, d’estar una mica amb mi mateixa (si al meu germà no se li acudeix posar la música destructiva). Fa poc temps que tenim aquest pis. El pare el va comprar perquè la Barceloneta és més tranquil·la ja que abans vivíem al centre de Barcelona i no suportàvem el soroll. Quan vam arribar, els meus germans i jo ens vam repartir les habitacions a sorts. A mi em va tocar aquesta i la vaig decorar al meu gust ja que els meus pares són molt lliberals en aquest aspecte. He tingut la sort que em toqués aquesta habitació perquè tinc una terrassa espaiosa i la millor vista que pots veure des del pis.

Quan arribo a casa després d’un llarg dia d’institut, em submergeixo en la meva habitació i penso. Penso sobre el meu futur, sobre els problemes actuals del món: la guerra, la fam, la maldat i l’amor. A part de rumiar també descanso. La meva mirada perduda, acaba desplaçant-se cap a la finestra. Des d’allí veig el nou passeig que van fer per a les olimpíades. Pel passeig veig passar a tot tipus de persones: parelletes agafades de la mà, executius que se’n van a casa després d’un llarg dia de feina, nens que juguen, mares que vigilen perquè els seus fills no prenguin mal, disminuïts físics, estudiants… Cap a la dreta, a l’horitzó, hi ha la figura inconfusible de Colón. Però a la fi acabo centrant-me amb el mar. Hi ha uns quants vaixells, un al costat de l’altre, uns de grans i altres de petits, quan l’aigua xoca amb ells produeix una mica de bromera. Com el mar està tancat, ja que veig el port, hi ha poques onades. Més enllà està la platja. A mi personalment m’agrada. Des de petita estic acostumada a passar els estius a Salou.

El mar, el meu amic, el meu millor aliat. Llavors me n’adono que unes llàgrimes amargues baixen per la meva cara. No puc pensar-hi perquè la meva ment es carrega d’odi. Mediterrani, ¿què et passa? Ell sembla que em contesti, que em miri, que em demani ajuda però que no s’atreveixi a fer-ho ja que pertanyo a la pitjor espècie que hi ha al món: l’home.

Temps abans, a la prehistòria, l’home era un animal dèbil que no sabia fer res. En canvi, el mar, fort, gran, poderós era una gran massa d’aigua pura que permetia que totes les espècies que necessitessin d’ell per sobreviure poguessin fer-ho. Mai va negar-se a ningú. El mar és el pare de la fauna marina. Poc a poc l’home s’anava enfortint, el mar li va donar un cop de mà i va cometre la pitjor equivocació de la seva vida que temps després el portaria a la mort. L’home i el mar es van intercanviar els papers. No entenc perquè va passar això, perquè el mar ho va permetre, ¿quines raons va tenir? Potser mai ho sabria. Però ara tenia la realitat reflectida en els meus ulls. ¿Què li havia passat al meu Mediterrani? El mar es va confiar de l’home i aquest el va trair. Només hi ha una paraula per a definir l’estat del meu mar: malalt.

De vegades, quan feia bon temps, me n’anava a estudiar a la platja. Ara ja no hi anava perquè allí no m’hi podia concentrar. Sempre acabava mirant-lo. El mar era d’un blau estrany, no podia ser, estava a les últimes, la vida se li estava acabant. Els seus fills: els peixos, les algues, els mol·luscs… es morien. Maleïda contaminació! Les fàbriques només feien que tirar-ho tot sense mirar tan sols els productes que hi introduïen. Jo notava que al meu amic, el mar, això li sabia molt de greu, estava deprimit, sol, no li quedava cap amic. S’havia retirat, no volia seguir lluitant. Als meus germans, pares i companys d’institut no semblava que aquestes coses els preocupessin. ¿És que només m’interessaven a mi? No sabia què fer. ¿Com podia solucionar un problema tant gros? Plorar i lamentar-me no servia de res, només perquè els meus llibres i apunts acabessin mullats per les llàgrimes i la lletra s’esborrés. Si seguia així, acabaria agafant el mateix camí que va agafar el mar. Jo no volia resignar-me, no podia acceptar això.

Un dia, per casualitat, vaig trobar una revista on hi havia una direcció per a fer-se membre d’una associació per al medi ambient. Naturalment vaig escriure i em van contestar. Ara, quan tenia temps lliure, baixava a la platja i recollia les escombraries que hi havia per terra. La gent em mirava encuriosida però a la fi algú més s’apuntava. El meu mar estava ferit de mort i l’havia de curar. S’ho mereixia perquè ell també havia ajudat a la humanitat i per això estava així.

El que més em dolia era que les persones el malgastessin perquè sí. Sense cap raó. ¿No veien que li feien mal? ¿No els agradaria sentir el plaer de veure el mar net i curat? Doncs no, no els importa. Passen d’ell. Jo em pregunto que què senten quan el veuen, si l’arriben a veure, ja que la majoria viuen la típica vida de la capital. La vida de la pressa. Jo no sóc així, a mi m’agrada observar perquè penso que la vida és massa bonica per a desaprofitar-la així. Sobretot quan el meu amic sofreix d’aquesta manera. Si no pot ni quasi respirar!

El cel s’anava envermellint poc a poc i el sol començava a baixar, com  cada dia, endinsant-se mar endins. Ara el meu amic aprofitaria la calor del sol perquè li esperava una nit llarga i freda del mes de febrer.

Els ulls m’anaven pesant i poc a poc s’anaven tancant mentre sentia el soroll del mar. Aquest soroll que a mi em relaxa tant, aquesta musiqueta que m’apassiona; el ball de les onades. I amb aquest pensament em vaig quedar adormida.

diumenge 15-2-96

Avui pel matí he anat a jugar el partit de futbol. Jugàvem contra els d’FP. Creien que ens aixafarien perquè d’altres vegades ho han fet. Però aquest cop no han pogut. Els qui els hem aixafat hem sigut nosaltres! El Pep ha estat genial. Ha fet el gol del desempat només quan faltaven cinc minuts perquè el partit s’acabés. Els de l’equip contrari han posat una cara al·lucinant. No es podien creure el resultat (3-2). Ara som els tercers. Igual aquest any aconseguim la copa.

Quan he arribat a casa. La mare m’ha dit que la Sandra estava a l’hospital. L’han ingressat i l’operaran demà al matí. Té apendicitis. Feia temps que es queixava de la panxa. Demà l’aniré a veure. Suposo que tot anirà bé perquè és una operació molt simple. El pare l’operarà.

Aquesta tarda he anat amb la penya. Hem anat a Apocalipse . El Marc m’ha presentat a una noia que es diu Mireia. El Jordi m’ha dit que va molt bona. I és veritat. És molt bonica i a més té molt bon tipus. Tots estaven pendents de mi per si feia alguna cosa amb ella. Volen que lligui d’una vegada. Em diuen que no sigui imbècil perquè totes van de cul per mi. Jo no trobo bé sortir amb una tia només per a aprofitar-me d’ella. Crec que els sentiments són una altra cosa. No m’he enamorat mai de ningú. Però avui he fet una cosa que no hagués hagut de fer. Jo portava dos whiskys al damunt i ella crec que havia begut massa vodka. Total que ens hem enrotllat als sofàs de la disco. M’he deixat portar per ella perquè anava molt llençada (crec que massa). Hem estat junts fins a les deu. Mireia és una pijeres. Em penedeixo  del que he fet però ara ja no hi ha res a fer. Ho he fet i punt! Ara em sento buit i estrany. L’hagués hagut de parar però no he pogut. El cap em donava voltes i semblava que fos en un somni d’on no podia escapar. Feia una olor dolça mesclada amb una forta olor a alcohol. Ja no me’n recordo de res més.