Capítol 3: Quasi bé com jo

Em vaig despertar. El despertador encara no havia tocat. Eren les 6:30 del matí. Vaig aixecar-me del llit i vaig anar cap a la cuina. Allí em vaig preparar l’esmorzar. Era dilluns, dia 16 de febrer. M’esperava un llarg dia d’institut. M’encantava. Vaig posar la tele de la cuina i vaig escoltar les notícies mentre bevia la llet amb els croissants. Estaven bons i tous malgrat que eren del dia anterior. El pare se n’havia anat més aviat que de costum. Els meus germans encara dormien com sempre. No hi havia res de nou. Res d’important. Tot era com cada dia. Quan vaig acabar em vaig vestir i arreglar. Com era aviat vaig repassar la lliçó d’història que em tocava aquell de matí.

A les 7:15 la mare va sortir de la seva habitació. Tenia la cara d’adormida.
_Ja t’has llevat? -em va preguntar-.
_Sí, no podia dormir. Ja he esmorzat -li vaig dir-.
La mare va obrir la nevera i va treure un iogurt desnatat.
_Avui he d’anar a comprar -em va dir mentre s’empassava el iogurt-.
_Bé, -li vaig dir- ja saps que avui no vindré a dinar. Em quedaré a la cafeteria de l’institut i després, a la tarda, me n’aniré a la biblioteca a estudiar.
La meva mare va assentir, ja ho sabia tot això! Des del primer dia que havia anat a l’institut que ho havia fet. No sé perquè li ho havia dit potser perquè necessitava parlar amb algú.
_Ehem- la mare s’aclaria la gola- i els teus germans no es lleven? Crida’ls perquè si no faran tard com cada dia.

Em vaig aixecar de la cadira i em vaig dirigir a l’habitació del Marc. Vaig trucar a la porta. No contestava, semblava que no hi havia ningú. Vaig insistir de nou. Res, cap soroll. A la fi vaig obrir la porta. El meu germà jeia al llit amb el walkman posat. S’havia adormit amb aquell trast a l’orella i com era reversible encara anava. Li vaig tocar les espatlles però el Marc ni tan sols es va moure. A la fi vaig apagar el walkman i li vaig treure els auriculars. Llavors sí que es va despertar. Va obrir els ulls com si no s’acabés de creure que jo era allí, a la seva habitació. Semblava que acabés d’aterrar d’un dels seus somnis meravellosos.
_Dilluns, 16 de febrer, dia d’anar a l’institut -li vaig aclarir-.
El Marc va badallar i em va dir:
_Tan de bo que fos diumenge.
I es va llevar.
Llavors vaig anar cap a la cambra de la Mònica. Ja no em vaig permetre el luxe de trucar a la porta. Vaig entrar, vaig aixecar la persiana i vaig obrir la finestra perquè el llum entrés. La Mònica va fer unes ganyotes perquè no estava acostumada a tanta llum de bon de matí.
_Bon dia, dormilega -li vaig dir-.
_Hola, l’esmorzar ja és a taula?
_Sí, te l’ha fet la mare.

Després de contestar-li la pregunta vaig anar vaig anar a la meva habitació per a preparar-me la motxilla. De moment vaig sentir que algú obria la porta. Em vaig girar i vaig veure la Mònica. S’havia rentat la cara i fet una cua llarga mentre uns quants rissos li queien per la cara però encara anava amb pijama.
_No tinc res per posar-me! -em va dir mirant-me com si jo en tingués la culpa-.
Jo ja m’esperava aquesta frase. Cada dia el mateix!
_I jo què vols que t´hi faci? -li vaig dir força empipada-.
La Mònica va obrir el meu armari i va treure dues peces de roba.
_Me les deixes? -em va dir mentre posava la cara que sempre feia quan volia aconseguir alguna cosa-.
Jo vaig assentir. No perquè em va convèncer la seva cara sinó perquè no volia discutir a aquelles hores del matí.

Més tard vaig convèncer al Marc perquè em portés amb moto a l’institut ja que volia arribar d’hora per agafar un pupitre de la primera fila. Normalment estan tots desocupats perquè els estudiants en prefereixen dels últims per a fer gresca i perdre inútilment el temps. Però jo no m’hi volia arriscar. La Mònica aniria amb la moto d’una amiga seva, la Jéssica.

Quan vaig arribar a l’aula, vaig apressar-me i vaig seure en el pupitre que jo l’havia denominat el millor de tots, justet al capdavant del professor. No m’havia equivocat, les taules ocupades eren les de l’última fila. Hi havia poca gent perquè encara faltaven 20 minuts perquè comencés la classe. Vaig obrir la llibreta de matemàtiques i vaig començar a repassar de nou els exercicis.

Els poc alumnes que hi havia xerraven fort, alguns feien dibuixets a la pissarra i d’altres estaven mirant per la finestra. A ningú l’importava si al professor se li acudia posar un examen sorpresa. Tothom deia que estava a la moda i decidia passar de tot. Jo mai havia compartit cap conversa amb les meves companyes del curs. Des del primer dia que havia arribat, havia decidit estudiar fort, m’havia tancant en mi mateixa. Les meves companyes primer se m’acostaven i em preguntaven coses però jo les responia amb respostes curtes i breus igual que ho feia el pare. A la fi em van donar per impossible i em deixaren anar. Ningú sabia qui era jo realment, tots els secrets eren per a mi.

Vaig observar la classe, tothom semblava passar-s´ho bé. Ningú s’havia adonat que jo era allí, amb ells. Que jo formava part d’aquell grup. Ningú em mirava. Llavors em vaig adonar que no tenia amigues. Estava sola. Seria capaç d’afrontar tots els meus problemes? Segur que sí, des de llavors que ho havia fet i ho seguiria fent.

Aleshores va entrar el professor, tots callaren i segueren a les cadires. Carles és el professor de matemàtiques. És alt i gran, aviat li arribarà la jubilació. Quina llàstima perquè a mi m’encanta. Té molta paciència i és molt simpàtic.

Després d’aquesta classe vaig tenir-ne de castellà, de música i d’història. Quan la senyoreta Júlia, profe d’història, va donar per acabada la classe, vaig recollir i vaig dirigir-me a la cafeteria de l’institut. Només entrar vaig detectar una forta olor a patates fregides i a hamburguesa. Vaig demanar al cambrer una amanida i un entrepà de pernil i vaig seure en una d’aquelles cadires lluminoses de la sala.

Després de pagar vaig anar al lavabo per a rentar-me les mans. Preferia anar al de la cafeteria perquè el de la biblioteca estava brut i gairebé sempre ocupat. Aquella tarda tenia lliure, menys mal que la biblioteca no tancava al migdia. Vaig anar-hi caminant perquè estava molt a prop de l’institut. Quan vaig arribar vaig pujar fins al segon pis. Vaig obrir la porta i vaig entrar. La biblioteca de grans era fantàstica. Llibres i més llibres amuntegats. Als prestatges n’hi havia de tot tipus! N’hi havia de grans, de mitjans i de petits. De totes classes. Hi podies trobar de tot. Vaig fer els deures de matemàtiques. Llavors em vaig adonar que se m’havien acabat els folis.
Li vaig dir a l’Anna, la bibliotecària, que em guardés els llibres que de seguida venia. Vaig baixar a corre-cuita les escales i baix creuar el carrer.

De moment, vaig veure una moto que venia cap a mi. Jo vaig reaccionar i, al voler apartar-me, vaig fer un moviment brusc i vaig caure en un toll que hi havia. La moto va parar. La gent em mirava encuriosida. El motorista es va dirigir cap a mi.
_Ho sento, t’has fet mal?
_Que si m’he fet mal? -li vaig contestar molt empipada-. Tu què trobes? De moment m’assalta una moto i vaig a parar en un toll d’aigua bruta. Què no saps mirar? Si no podré anar tranquil·la ni pels carrers!
_Ja t’he he dit que ho sento. Un accident li passa a qualsevol…
_A qualsevol? No li passa a ningú que sàpiga mirar. Però com que tu anaves distret. Bé, distret… igual ni sabies que anaves en moto! Però hi anaves. Menys mal que m’he apartat perquè si no…
Em vaig aixecar. Anava mullada de cap a peus. Em feien una mica de mal les cames, i els braços els tenia tots plens de rascades.
_Puc ajudar-te amb alguna cosa? -em va preguntar-.
_No. L’únic que una altra vegada hauries d’anar amb més compte -li vaig dir encara empipada i vaig començar a caminar-.
_Espera! No ens hem vist en un altre lloc?
Jo em vaig aturar.
_No, em penso que no.
_Sí, dona, ja ho sé! Tu ets la que va fer la xerrada el dia d’inauguració del curs.
I tant que l’havia fet! El tutor m’ho havia demanat i jo havia acceptat. Però… com és que ell se’n recordava? Com va veure que jo no li feia cas ho va tornar a intentar.
_Jo estava a primera fila perquè també vaig al mateix institut que tu. Em va agradar molt el que vas dir. Saps? Tens molt de talent per a parlar en públic.
Vaig envermellir fins a les orelles. No sabia què dir-li.
_Gràcies, -li vaig dir- va ser un dia molt atrafegat. Estava tan nerviosa…
_Doncs no se’t va notar ni un pèl. Bé, em presento, sóc el Ferran Sabaté. Vaig a 3ºBUP.
_Jo sóc l’Ariadna Pérez i vaig a 1ºBUP. Ho sento però no recordo haver-te vist per l’institut.
_És lògic perquè és molt gran. Però jo a tu sí que t’he vist molts de cops. Ets la germana del Marc, no?
_Sí.
_Som molt bons col·legues. Anem a la mateixa classe.
No entenia res. Quina casualitat haver-me trobat amb un amic del meu germà i a més a més que ell se’n recordés de mi. I el més estrany era que semblava amable sent fins i tot amic del Marc.
_Ara sí que sento el que t’he fet. Germana del Marc! Oh, Déu meu! Bé, per compensar-te, si vols, t’invito a prendre alguna cosa. Oh, si estàs mullada de cap a peus!

Era veritat. La roba estava regalimant i empastifada de fang. No sabia què dir-li. Semblava tan amable, tan agradable… com li podia dir que no? Però tampoc no el coneixia. A la fi vaig decidir acceptar, després de tot era amic del Marc i també m’aniria bé prendre alguna cosa calenta.
_D’acord, m’has convençut. Però primer he d’anar a recollir la motxilla a la biblioteca.

Vam anar plegats a agafar-la i després vam pujar a la seva moto i em va portar a un bar que hi havia per allí prop.

La roba estava humida i em molestava però no m’importava. Aviat arribaria a casa i me la canviaria. El cambrer ens va servir de seguida. Vaig demanar una infusió i ell una llimonada. Vam estar parlant durant molt de temps. Sobre coses d’ell i coses meves i em vaig adonar que compartíem molts de punts de vista. Em va explicar tantíssimes coses! El que estudiava, el que pensava, sobre la seva família, el que feia, el que li agradava, etc. Jo l’escoltava molt atenta i li responia quan em feia alguna pregunta directa. El Ferran volia ser metge com el seu pare, somiava ser-ho. Li encantava tant la ciència com a mi i també li preocupaven els problemes del món. Jo em feia creus perquè no comprenia que aquell xicot pogués ser amic del Marc. No, millor dit, el que no entenia era que aquell xicot pensés igual que jo perquè feia la mateixa pinta que el meu germà: guapo, d’estar a l’última moda i de ser un autèntic ignorant. Però no, m’equivocava, aquell noi d’ulls blaus era l’única persona que m’entenia, l’única que sabia en realitat el que jo sentia. Després de quinze anys havia trobat una persona com jo. El temps passava i no m’adonava, no el sentia passar, s’havia aturat.
_S’ha fet tard -em va dir- crec que t’hauria d’acompanyar a casa. Perdona per haver-te fet escoltar tots aquests rotllos però és que necessitava parlar amb algú.
_No, no m’importa, m’agrada escoltar-te perquè penses igual que jo. I m’encantaria poder tornar-te a veure un altre dia.
_Doncs així, demà et va bé? Et convidaré a menjar.
_D’acord.
Vam sortir del bar i vam tornar a pujar a la moto. El camí se’m va fer més curt que de costum. Em va deixar al portal i ens vam acomiadar. La roba ja la tenia seca del tot.
_Així fins demà -em va dir-.
_Sí, fins demà.

 

dilluns 16-2-96

Aquesta tarda he anat a veure la Sandra. Li he portat dues revistes juvenils i un ram de flors. He estat poc temps perquè estava la seva amiga Lluïsa que a mi no em cau gens bé. Només volia saber si estava bé i així és.

Quan he sortit de l’hospital plovinejava. He engegat la moto i cap a casa. Anava distret pensant en com li diria que no a la Mireia ja que al migdia m’havia trucat per quedar. Llavors una noia s’ha creuat pel meu camí i he hagut de frenar de cop. Per sort no s’ha fet gaire mal però m’ha escridassat amb molt mal humor. Jo li he demanat perdó però ella no es calmava i insistia que jo tenia la culpa de tot. No sé que m’ha passat però he tingut un fort pressentiment i l’he convidada a prendre alguna cosa. És germana del Marc però no s’hi sembla gens a ell. Hem estat parlant molta estona. M’ha caigut molt bé. Li he contat moltes coses meves; no ho faig mai però aquest cop ha estat diferent. Els seus ulls m’inspiraven confiança i hem sentia bé al seu costat. Sé que potser la jutjo aviat perquè l’acabo de conèixer però no sé, crec que aquest cop no m’equivoco. No és gens superficial i no conta coses estúpides com la majoria de la meva colla. Demà hem quedat.
Mentre sopàvem el pare m’ha donat uns papers per si em vull fer donant. Jo és clar li he dit que sí. Crec que tothom ho hauria de ser.

Ara trucaré a la Mireia per anul·lar la cita. No sé com s’ho prendrà. Li deixaré les coses clares perquè no vull mal entesos ni que es pensi que té alguna cosa que fer amb mi. Diari, desitja’m sort.