Capítol 4: On és la Mònica?

Quan vaig arribar a casa la mare estava feta un nervi. Feia molt de temps que no la recordava així. Ella que era tan tranquil·la i apaciguada! De seguida em vaig adonar que passava alguna cosa i per força n’havia de ser una de grossa. Jo no vaig gosar preguntar-li què passava i vaig deixar que fos ella qui m’ho digués.
_Són més de les nou i la Mònica encara no hi és -em va dir-. L’has vista?
_No és tan greu. Deu ser a casa la Jéssica. Ja ho ha fet més vegades. D’aquí a un moment ja serà aquí. Ja ho veuràs -li vaig dir intentant-la tranquil·litzar-.
Però vaig veure en els seus ulls que m’amagava alguna cosa.
_No només és això. Ha deixat aquesta nota a la cuina. No sé què pensar, de seguida he trucat la policia i als pares de la Jéssica.
Em va donar un full arrugat d’una llibreta. Deia:
"Me’n vaig. No patiu. Estaré bé. No vull seguir estudiant aquesta merda de curs. Tranquils perquè tinc suficients diners per a anar tirant. No sé quan tornaré. Petons a tots."

Ja estava, ho vaig veure més clar que l’aigua: les notes. Aviat començarien els exàmens i l’avaluació. Segur que la Mònica tenia por, por dels pares, sempre n’havia tingut ja que les seves notes no havien estat mai gaire bones i del suficient no passava. És clar, tan sortir! No parava ni un moment a casa i, per casualitat  quan estava, no tocava mai la tapa de cap llibre. Sempre havia estat així, no venia de nou, però malgrat tot, al setembre sempre aprovava. Però aquest any s’ho veia més negre perquè el pare li havia dit que com a mínim s’havia de treure el graduat escolar. I ella, tossuda, no estudiava gens ni mica i per aquest camí no l’aconseguiria ni regalat. Per això se n’havia anat, covarda com era, per no voler afrontar els problemes que ella mateixa     s’havia guanyat. Per culpa d’ella patien els pares, ara! I no valia la pena perquè jo em coneixia la Mònica i sabia que tard o d’hora tornaria. Devia estar a casa o en un amagatall amb les seves amigues perquè totes eren com ella.

Llavors van trucar a la porta, era la policia. La mare estava inquieta; no sabia què fer ni què dir. Menys mal que el pare la intentava calmar. La policia va dir que de moment no hi havia cap notícia però que no es preocupessin i que mantinguessin la calma perquè això era molt normal entre els adolescents i que aviat tornaria.

Va ser un sopar lamentable. La mare plorava i plorava i el pare, amb els ulls baixos, ho expressava tot.

Per la nit vaig anar a l’habitació del Marc. Li vaig dir que havíem de buscar a la Mònica fos com fos. El Marc va estar-hi d’acord des del primer moment. Vam estar quasi tota la nit parlant i a la fi ell va recordar que havia escoltat per telèfon que la Mònica havia dit alguna cosa sobre les golfes de ca la Núria. A la fi vam decidir que a l’endemà intentaríem saber on parava la nostra germana.
_Li diré al Ferran si ens vol ajudar -em va dir el Marc-.
_El Ferran?
_Sí, el Ferran Sabaté, un bon col·lega que va a la meva classe. Què el coneixes?
_Sí, demà havíem quedat per dinar.
_Mira la meva germaneta lligant amb el "guaperes" de l’institut. Vés amb compte que el Ferran et trencarà el cor. És un bon noi, una mica reservat potser, però amb les noies es comporta d’una manera… Sembla que hi tingui por, fuig d’elles.
_Ei, què t’has pensat? El Ferran i jo només som companys, ni arribem a amics -li vaig dir vermella com un tomàquet-.
_No dissimulis amb mi que se’t nota. Bé, sento espatllar-te la cita però la Mònica és més important. Així que demà en lloc de dinar em penso que haurem de jugar a ser detectius.
_Pensa el que vulguis -li vaig dir enutjada- però no té res a veure amb el què et penses.
_Mal pensa i encertaràs -em digué rient-. Així, demà anirem a ca la Núria. Em penso que me’n recordaré d’on és perquè algun cop he portat la Mònica fins allí amb la moto.
_Doncs tot arreglat, bona nit.
_Bona nit. Que pensis amb el Ferranet.

Me’n vaig anar sense contestar-li, quan el meu germà es posava així era millor ignorar-lo i no portar-li el corrent. Vaig jeure al llit i vaig pensar com podríem trobar la Mònica. I amb el Ferran… Potser tenia una mica de raó el Marc, després de tot. Des del primer moment m’havia caigut bé i a més a més aquell xicot era encantador. A la fi vaig decidir dormir perquè l’endemà seria un dia atrafegat.

Quan em vaig llevar la casa era silenciosa. La mare estava dreta al menjador. Mirava per la finestra, amb els ulls tristos, plorosos, però les llàgrimes les tenia ben amagades, no en podia vessar cap més després d’haver-se passat tota la nit plorant. Feia mala cara perquè aquella nit no havia pegat ull. La mare em va dir que m’arreglés, que arribaria tard a l’institut.
_Com vols que vagi a l’institut després del què ha passat?
_Vés, ara no pots fer res. La policia l’està buscant.
És clar que podia, l’únic que la mare no ho sabia, el Marc i jo érem més capaços que tota la poli junta perquè ens coneixíem la Mònica. Vaig anar a l’habitació del Marc.
_La mare vol que anéssim a l’insti -li vaig dir-.
_Doncs així ens saltarem les classes -em va dir-.
_Si no hi ha altre remei…
_Ara acabo de trucar al Ferran i hi està d’acord. Anirem amb les dues motos. Tu amb la meva, bé, no, millor amb la d’ell -em digué picant-me l´ullet-.
Vam sortir els dos de l’habitació, vam acomiadar-nos de la mare i ens en vam anar. Quan vam arribar a casa del Ferran ell ja ens esperava a baix. Portava uns texans negres i una camiseta d’esport. Ell es va sorprendre en veurem i després em va dedicar un dels seus millors somriures.
_Ui, hola! Ens tornem a trobar.
_Sí… -li vaig dir jo-.
_Ja et trobes bé?
_Una mica, encara em fan mal els braços.
El meu germà ens mirava estupefacte, com si li costés entendre que el Ferran i jo ens coneixíem d’abans. A la fi ens va interrompre dient:
_No cal que us presenti, oi?
Els dos ens vam girar i ens vam posar a riure perquè el Marc feia un posat empipat i a la vegada còmic.
_No, no cal -va dir-li el Ferran seguint-li la broma-.
_Em penso que haurem d’anar a buscar ja a la Mònica, no? -em va dir el Marc-
_Sí, -li va dir el Ferran-. Vols pujar a la meva moto? -em va preguntar-.
_És clar.

Així tots tres vam encaminar-nos cap a casa la Núria. Quan vam arribar a un carreró molt estret, el Marc va assenyalar la casa més vella de tot el carrer i va dir:
_Aquí és.

Vam picar amb la picaporta perquè aquella casa no tenia timbre elèctric. No contestava ningú. Vaig picar més fort i vaig tenir por que la porta no resistís a les trucades de tan vella que era. Debades. Llavors em vaig adonar que la porta era oberta. La vaig empentar i es va obrir grinyolant. Sense pensar-nos-ho dos cops vam entrar. La casa pudia a humitat. Les parets estaven tacades i necessitaven una bona mà de pintura. Vam començar a pujar pels esglaons. Com més pujàvem l’olor era més forta. Quan vam arribar al primer pis ens vam aturar però de seguida el Marc va dir:
_A les golfes, només poden estar a les golfes.

I vam seguir pujant. Cada vegada la pudor era més insuportable. Cada cop que inspirava se’m regiraven els budells. Si la Mònica era allí no podia entendre com havia entrat perquè era la més maniàtica de la família. Vam pujar tres pisos més i a la fi vam arribar al nostre destí. Vaig sentir un xiuxiueig i el cor em va començar a bategar amb força. Algú era darrera d’aquella porta. El Marc i el Ferran no varen dir res, semblava que aquell xiu-xiu només l’hagués sentit jo. Vaig obrir la porta de cop. Era una habitació petita, quasi sense llum i tota plena de trastos vells. Però al mig hi havia una caixa de plàstic de cul per avall amb dues tasses brutes d’alguna beguda, un plat ple de molles i dos tovallons. Vaig tornar a sentir el xiuxiueig, l’únic que aquest cop també ho van sentir els altres. En aquella cambra hi havia algú i no era precisament un ratolí. De moment em vaig fixar amb el gran armari, vaig anar cap allí però no m’atrevia a obrir-lo, la por s’havia apoderat de mi. El Ferran, llegint el meu pensament, ho va fer per mi. La sorpresa va ser nostra quan ens vam trobar la Mònica i la Núria abraçades allí dintre. No vam saber què dir, tots estàvem petrificats. És clar que havíem anat allí a buscar la Mònica però no ens esperàvem trobar-la tan aviat. El silenci regnava a l’habitació. Era una escena curiosa, tots allí sense saber què fer: el Ferran, el Marc, i jo sorpresos; la Núria i la Mònica sense moure’s, espantades. A la fi, la Mònica, sense poder aguantar-se, va començar a plorar i tot seguit també va fer-ho la Núria. Va venir cap a mi i em va abraçar. Anava despentinada, amb les mans apegaloses i la cara mullada per les llàgrimes.
_Ho sento -va dir tan fluixet que gairebé no se la va sentir-. Jo…
_No cal que diguis res, -li vaig dir- a mi no. No et disculpis amb mi. Però amb els pares, sí. Els has fet molt de mal, saps?
_Jo no volia… -va dir plorant cada vegada més fort-.
_Va, anem-nos-en -va afegir el Marc-. Ja hem perdut molt de temps. La mare…
_Truqueu-la des d’aquí -va dir la Núria mentre s’alçava-.

Vam baixar tots cinc fins al segon pis. Vam trucar  la mare i es va posar molt contenta. De seguida estàvem a casa. La Mònica amb els ulls baixos i tristos va demanar perdó i va jurar no fer-ho mai més. I fins i tot va prometre que estudiaria fort per a aprovar el curs. Així que tot arreglat. Tornàvem a la normalitat.

El Ferran m’havia dit que com no havíem pogut anar a dinar em convidava demà.

Dimarts 17-2-96

En tot el matí que no he anat a classe. El Marc m’ha trucat a les vuit del matí per dir-me que la Mònica se n’havia anat de casa. Jo li he dit que l’ajudaria a trobar-la. Així ho he fet. L’Ariadna també ha vingut. Anava en un xandall que li esqueia molt bé i m’ha regalat un dels seus millors somriures. No sé què em passa amb aquesta noia però em sento a gust al seu costat.

Hem anat a una casa vella i hem trobat  la Mònica amb una amiga seva. La Mònica tampoc s’hi assembla gens a l’Ariadna. Com avui no hem pogut anar a dinar l’he convidada per demà.

Avui m’ha trucat per telèfon la directora de l’institut. Primer, m’ha fet por perquè em pensava que trucava per les campanes del matí. Però els seu to de veu no era empipat, sinó més ben dit al contrari, era bastant simpàtic. M’ha dit que m’havien elegit director de la revista de l’institut i que em donava l’enhorabona. M’ha fet moltíssima il·lusió. No m’esperava que em triessin a mi. Estic molt content. Ara començaré a organitzar-ho tot. Espero que em surti bé.

Per la tarda han estat trucant i penjaven. No sé qui pot ser. Si la Mireia o potser algun mig noviet de ma germana. Espero que parin aquestes trucades perquè m’emprenyen bastant.