Capítol 5: Un petó fascinant

Havíem quedat a la pizzeria Poma que hi havia a prop de l’institut. Quan vam acabar les classes vaig anar de seguida allí. El Ferran ja hi era.
_Hola, ja ets aquí? -li vaig preguntar mentre seia-.
_Sí, l’última hora l’he tingut lliure i per això he arribat d’hora.
El cambrer va venir i vam demanar dues pizzes.
_T’he n’has assabentat? -em va preguntar-.
_De què?
_Mira, -em va dir mentre desplegava un full de paper -volen renovar la revista de l’institut i busquen gent perquè s´inscrigui-.
_Oh, que interessant! -vaig dir.
_He pensat que com t’agrada tant escriure…
_Sí, és clar que ho vull! -el vaig tallar-. Aquesta tarda mateix m’inscric -vaig dir-li sense pensar-m’ho dos cops-.
_Ei, para! Para… -va dir-me rient-. Si que corres, eh? Tinc una altra sorpresa. Saps qui serà el director d’aquesta revista?
_No.
_Nena, el tens davant dels teus ulls.
_Tu? -vaig dir-li entre sorpresa i admiració.
_Sí, m’han escollit aquest de matí.
_Doncs així m’inscric ara mateix.
_Bé, si vols quan sortim d’aquí anem a la sala d’actes i t’inscrius.
_D’acord.
Llavors va aparèixer el cambrer amb el que havíem demanat.
_I encara en tinc una altra.
_Més?
Va treure’s el bitlleter i va treure’n dues entrades.
_Saps que és això?
_No.
_Doncs són dues entrades per a anar a veure una exposició de pintura. Com em vas dir que t’agradava… Et va bé dissabte?
_I és clar! -vaig cridar meravellada i per poc que em tiro a sobre seu.
_Així que t’han agradat les meves sorpreses, no ?
_I tant que sí!
El cambrer ens va portar les postres i vam continuar xerrant.

Més tard vam anar a la sala d’actes a inscriure’m per a la revista. Aquella mateixa tarda començàvem a reunir-nos i el Ferran i jo vam quedar una hora abans. Aquella tarda el temps va passar molt a poc a poc. Els professors parlaven i parlaven però jo no els escoltava. Distreta, mirava cap a la finestra desitjant que fossin les sis perquè el Ferran em vindria a buscar. Mirava el rellotge de reüll, esperant que les sagetes avancessin més del compte. El Ferran apareixia constantment en la meva ment i jo l’apartava intentant concentrant-me amb els exercicis de mate però sense èxit perquè ell seguia apareixent. Per fi va tocar l’esperat timbre, vaig recollir de pressa i vaig sortir escopetejada cap a la cafeteria on havíem quedat. El Ferran encara no havia arribat i vaig tenir que esperar-me deu minuts fins que ell aparegués.

Vam anar a donar un tomb pels jardins de l’institut. Em va explicar que el seu pare havia operat la seva germana d’apèndix però que tot havia sortit bé. La seva germana, la Sandra, feia 2ºFP i segons el seu germà era un cap de trons. Després em va explicar els projectes que tenia sobre la revista.

De seguida vam anar al taller de premsa on ens reuniríem cada dijous. Vam entrar, érem els primers en arribar. Hi havia una taula gran tota voltada de cadires. Al cap de taula va seure el Ferran, com a director; i jo vaig fer-ho al seu costat. Poc a poc van anar arribant tots. Fins que totes les cadires no van ser ocupades el Ferran no va començar a parlar. Primer ens vam presentar i després el Ferran va anar distribuint entre tots les seccions que li pertocarien a cadascú. El Santi s’encarregaria de l’esport, la Laia de la secció d’amor, la Maria de les notícies, el Josep dels passatemps i acudits, el Pau de la secció de malalties, la Ruth de les il·lustracions… I a mi em va tocar… Bé, el Ferran havia escollit per a mi (no sé com agrair-li) la secció de la natura i el medi ambient. L’editaríem una vegada al mes i seria repartida a tots els alumnes i professors de l’institut. Vam estar mitja hora més discutint i a la fi ens vam acomiadar fins al proper dijous.

El Ferran em va acompanyar amb la moto fins a casa. Vam baixar tots dos. Ell em mirava amb els seus ulls, brillants, i jo em sentia a dalt del cel. Vam continuar parlant i a la fi ell, a poc a poc, va anar aproximant-se més a mi. Va abaixar el cap fins que els seus llavis es van trobar amb els meus. Ens vam fer un petó llarg i humit. Sentia una estranya sensació a l’estómac. La ment em donava voltes, estava flotant per l’aire. Els batecs del meu cor eren cada vegada més intensos. Després ens vam acomiadar fins demà. Jo vaig entrar i vaig pujar per l’ascensor. No sé ni com vaig encertar el botó del pis perquè estava al·lucinant. No m’ho creia ni jo mateixa. Era increïble. El Marc tenia raó. Havia passat allò que en el més amagat dels meus pensaments desitjava. Era el meu primer petó. Un petó fascinant.

Dimecres 18-2-96

Avui ha estat un dia fantàstic. Tot m’ha sortit bé. Ara ja sé amb seguretat que l’Ariadna m’agrada. Sento alguna cosa especial per n’ella.

Hem dinat junts i li he dit que era el nou director de la revista. Li ha fet il·lusió i també s’ha apuntat. M’ajudarà molt. Avui ens hem reunit tots per primer cop. En som vuit. Hem estat parlant i el proper dijous ens tornarem a reunir.

Quan hem acabat he acompanyat l’Ariadna a casa d’ella. Feia una olor a roses fresques, tenir un somriure sincer i una mirada atractiva. No sabia què havia de fer. Estava molt insegur. A la fi m’he decidit a pesar de les meves pors. L’he mirada directament als ulls, m’he atansat a poc a poc i l’he besada amb tendresa. No havia experimentat mai aquesta sensació. Creia que ella m’apartaria i que em menysprearia, però no ho ha fet. Ara hem sento molt bé. Ha estat meravellós!