Capítol 6: Els símptomes del Ferran

Obro la porta amb la clau (no sé ni com encerto el forat) i me’n vaig directe cap a l’habitació . Jec al llit. Encara sento que floto. Després m’alço i vaig cap a la cuina. La mare cantusseja una vella cançó mentre remena una cassola.
_Hola, ja has arribat? -em diu sense treure la vista de la cassola-. Avui has vingut una mica més tard, no?
_Sí, ara cada dijous vindré més tard perquè m’he apuntat a la revista de l’institut. I saps quina secció m’ha tocat? La del medi ambient.
_Això està molt bé -llavors si que aparta la vista del foc i em mira somrient-. Molt bé -repeteix-. Au, vés al menjador que el sopar ja està fet -diu retirant la cassola del foc-.

Quan entro al menjador el Marc està al sofà mirant el partit de futbol i el pare llegeix el diari. La Mònica està parant la taula perquè des que ha tornat està molt penedida pel que ha fet i ajuda molt més a casa (a veure quan dura).
 
         M’assec a la butaca però de seguida entra la mare amb la sopa i tots seiem a taula. La sopa crema i ens esperem a que es refredi mentre mengem olives i patates de bossa. La mare ha canviat la sopa per una amanida nutritiva.
_Com ha anat el dia? -pregunta mentre hi afegeix unes gotetes de llimona (oli no perquè engreixa).
_Bé -contestem tots menys el Marc que amb els auriculars a l’orella no se n’assabenta de res-.
Després d’això, silenci absolut. Només se sent el soroll de culleres i ganivets. Però no dura gaire perquè de sobte el Marc crida:
_Gooool!
Tots el mirem sorpresos i la mare li diu:
_Marc, fill, calla. Què diran els veïns?

Però el Marc no li fa cas, no se sap si és pels auriculars que no l’ha sentida o per l’entusiasme que porta. El pare no diu res i la Mònica diu que no n’hi ha per tant. Al cap de cinc minuts, final del partit, ha guanyat l’equip del Marc i està més content que un gínjol. Llavors sí que es treu els auriculars i diu:
_Quina canya de partit!

La mare acaba de recollir la taula i la Mònica (quin canvi) s’ofereix per a netejar els plats. Surto disparada cap a l’habitació perquè és tard i encara no he fet cap deure. Intento amb totes les meves forces que m’entri la lliçó de naturals. Després de mitja hora només puc recordar que tracta sobre volcans. Ho dono per impossible i trec els estris de dibuix per a fer les làmines que em toquen. Em punxo amb el compàs i empastifo el dibuix amb tinta. Total, un desastre! Després de tres quarts d’hora ho he aconseguit fer una mica decent i ho amago a la carpeta. El Marc entra a l’habitació.
_Què has fet aquesta tarda germaneta? -em diu amb un to picardiós.
_Que què he fet de què?
_Ho saps molt bé.
_Jo no sé res!
_Dona, amb el Ferran -em diu-. Avui li he dit que quedéssim per dinar i m’ha dit que no, que havia quedat amb tu. Després li he dit que podíem quedar a la tarda i m’ha dit que tampoc, que sortia amb tu. No m’has de contar res? -va afegir-.
_Tu no n’has de fer res -li vaig aclarir-.
_Bé, d’acord, no t’emprenyis. Si vols ja me’n vaig -va aixecar-se i va anar amb direcció a la porta.
_Marc?
_Sí?
_Potser tenies raó. El Ferran m’agrada molt.
_Ho veus com si? -va dir tot satisfet-. Ara si que me’n vaig -va badallar-. Tinc una son! Ja m’ho contaràs demà. Però vés amb compte -va agregar-.
_Sí, no pateixis.
_Bona nit.

 Dijous 19-2-96

Aquest  matí he tingut una enganxada amb el Xavi. Ell volia arribar a les mans però jo no l’he deixat. Diuen que dos no es barallen si un no vol. I tot ha estat per culpa de la Mireia. La imbècil, amb les seves pijeries, s’ha fet molt amigueta del Xavi. I aquest em vol fer la pell perquè diu que m’he aprofitat d’ella. Jo no sé quina versió li haurà contat la Mireia ni m’importa. Només sé que va ser ella qui se’m va tirar al damunt. No m’estranyaria que fos  ella qui truca per telèfon. Ahir van trucar a les tres del matí. Imagina’t, diari, la gràcia que els hi va fer als pares…

Diari, una altra cosa que et volia dir és que només penso amb l’Ariadna. Ariadna… ella si que és una noia com les que cal! Avui ha estat magnífic. Hem anat els dos a Apocalipse. Jo tenia por de trobar-me la Mireia o alguna de les seves amigues. Però he tingut sort. El Xavi tampoc hi era. Només m’ha vist l’Elisa, però per n’ella no pateixo. Si sabessis com ens hem divertit! No et nego que amb la penya m’ho passi bé. Però amb l’Ariadna és diferent. Ella és l’única que em comprèn. L’he portat a casa meva i li he presentat la Sandra. No fa ni una hora que l’he vist i ja estic desitjant tornar-la a veure.

Anuncios