Capítol 7: Focus de colors

_Ariadna! -em van cridar.
Jo em vaig tombar. És clar que havia reconegut la veu. Era el Ferran. Li vaig somriure. Potser vaig posar la cara una mica de ximple. El Ferran s’acostà i em feu un breu petó als llavis. Els alumnes que passaven pel passadís em miraven estranyats i algunes feien la cara d’enveja.
_M’ha costat trobar-te. On eres? -em va dir-.
_Era al laboratori, ajudant al profe de ciències a fer unes pràctiques.
_Aquesta nit, podràs sortir? -em va preguntar-.
_Sí -vaig afirmar-.
_Així doncs… Et va ve que et reculli a casa teva a les onze de la nit?
_D’acord, on anirem?
_A una disco. Has estat alguna vegada a Apocalipse?
_No.
_Doncs està molt bé. Posen una música molt bona.

El timbre va sonar indicant la pròxima classe. El Ferran se’n va anar cap a la seva aula i jo em vaig quedar allí, al mig del passadís, sense poder moure’m, com si tot hagués estat un somni. Llavors se m’acostà la odiosa de la Lluïsa. La Lluïsa era una noia molt creguda. Duia els cabells recollits amb un passador molt gros, uns texans descolorits de tant de rentar-los i un top que li ho marcava tot. Era guapa, potser, però s’ho havia cregut massa. Em va mirar amb aquells ulls plens de ràbia i em va dir amb aquella veu carregada d’enveja:
_Què hi feies amb el Ferran?
_I a tu, què t’importa -li vaig contestar mentre me n’anava-.
_Ei, aturat! Jo sóc la seva xicota. El Ferran és meu i de ningú més.
_A sí? -li vaig dir somrient-. Doncs això t’ho hauries de fer mirar.
_Imbècil, empollona, setciències, on t’has deixat els llibres?
_Me’ls porta el Ferran a casa amb la seva moto -li vaig dir amb la meva veu plena d’ironia.
I dit això me’n vaig anar cap a classe encara sentint remugar a l’estúpida de la Lluïsa. Mai m’havia caigut bé però ara l’odiava. Què és creia?

A les deu de la nit estava súper nerviosa. No sabia què posar-me. Després d’haver regirat tot l’armari i no haver trobat res que m’agradés (mai m’havia passat). Vaig decidir recórrer al Marc. Vaig trucar a la porta i vaig obrir. El Marc, espantat, va apagar el cigarret que portava a les mans.
_Imbècil! Em pensava que eres la mare o el pare.
_Com vols que ho sigui si estan sopant al restaurant?
_Tens raó, però igualment m’havies espantat.
L’habitació feia un tuf insuportable i vaig obrir la finestra perquè es ventilés.
_Ei, tu! Què fas? -va dir-me.
_Què no ho veus? Aquest fum no ho poden respirar els meus pulmons.
_Doncs veste’n.
_En realitat he vingut perquè vull que em diguis quina roba m’he de posar per a sortir aquesta nit amb el Ferran. Anem a la discoteca Apocalipse.
_Uau! -va fer el Marc- és una disco molt passada-. Puc venir amb vosaltres? És broma -va dir-me mentre reia per sota el nas-.
_Va, deixa de dir rucades i digui’m quina roba m’he de posar!
_Al Ferran li agrada la roba esportiva. L’únic que si aneu a la disco amb un body i amb uns texans n’hi ha més que suficient.
_Tu trobes?
_I és clar que sí. El Ferran és molt senzill i no s’hi fixa molt amb la roba.

Finalment em vaig posar els Levi´s blancs i un body negre. Vaig picar unes quantes olives i un tros de pizza ressec que la Mònica s’havia deixat i vaig esperar-me fins que arribés el Ferran. Quan el porter automàtic va sonar, em va fer un bot el cor. Vaig anar a contestar de seguida.

El Ferran amb aquells ulls blaus potser més intensos que mai em va mirar amb aquella dolçor que el caracteritzava. Vam pujar a la moto i ens em vam anar cap a la disco. Els nostres cossos es deixaren portar per la música i vam ballar al mig de la pista, seguint-li el ritme, sense aturar-nos un sol instant per respirar. La música forta, aquells focus deslumbrants, els ulls expressius del Ferran… Em van portar en un somni estrany que m’hagués agradat que perdurés per sempre. Vaig perdre la noció del temps. La realitat va tornar quan el Ferran se’m va acostar per dir-me si volia prendre alguna cosa. Ens vam acostar a la barra. Els dos refrescs brillaven il·luminats pels focus. Vam beure de pressa, recuperant tota l’energia que havíem perdut ballant.
_Vols que sortim a donar un tomb? -em va preguntar-.
_Sí, necessito aire fresc.

Vam agafar les boombers del guarda-roba i vam sortir. Era una nit tranquil·la malgrat del fred que feia. Les meves mans glaçades van agafar les d’ell i ens em vam anar.    Vam agafar la moto i em va portar a casa d’ell. Vam pujar amb l’ascensor fins al cinquè pis. Era un pis molt gran i decorat amb gust. Em va fer passar al menjador. La seva germana Sandra estava asseguda al sofà llegint una revista juvenil. Ja li havien donat l’alta de l’hospital. S’hi semblava al Ferran: els mateixos ulls blaus, el mateix pèl sedós… però la seva mirada era diferent. La del Ferran era neta, dolça i sincera, en canvi, la de la Sandra era estúpida, distant i gelosa.

El Ferran va fer les presentacions:
_Sandra… Ariadna, Ariadna… Sandra.
La seva germana es va aixecar i em va fer els dos petons. Em va mirar de cap a peus descaradament i em va dir amb aquella veueta estúpida i falsa:
_Estic encantada de coneixe’t. El Ferran no para de parlar-me de tu però veig que ets més encantadora del que m’imaginava -i va afegir una rialla burleta-.

El Ferran em sembla que no se’n va adonar però jo sabia que no li havia caigut gens bé. Vam anar a la seva habitació i va posar música. L’habitació era molt gran i plena de coses però, això sí, molt ben endreçada. Tenia de tot: llibres CDs, pòsters d’esport, una televisió, un vídeo, un ordinador i dues enciclopèdies; una general i l’altra de medicina. Vam estar xerrant molta estona.
_El meu pare -em va dir- aquests dies està molt enfeinat. Treballa molt dur al laboratori. Ell i el seu equip estan investigant sobre els transplants de cervell.
_Transplants de cervell?
_Si es fan transplants de cor i transplants de ronyó, per què no se’n poden fer de cervell? És el mateix, per això ara ho estan estudiant. L’únic que fan falta són donats.
_Tu t’has fet donant?
_Sí, trobo que és solidari ser-ho. Tothom ho hauria de ser. Jo ja ho he donat tot. Fins i tot el cervell.
_Jo també ho vull ser. Si algun dia em moro vull que alguna part de mi encara sigui viva i al mateix temps estaré salvant una vida.
_Morir-te tu? Mai! Tu ets immortal, Ariadna -em va dir mentre m’omplia de petons-.
I ens vam posar tots dos a riure.
_M’agradaria que tots dos fóssim immortals per estar junts per sempre -vaig dir-.
_Per sempre… Tu què creus que passa quan ens morim? -em va preguntar molt seriós-.
_No ho sé. La mort és un misteri per a tot supervivent. S’han escrit moltes coses d’ella però ningú sap en seguretat el que és. Per a mi la mort és la fi d’una vida meravellosa. Per això vull viure-la i assaborir-la. No m’agrada el que diuen algunes religions. No m’agrada guanyar-me el cel o caure a les flames de l’infern. Però què és realment la mort?
_Ui! Et podries fer filòsofa -em va dir rialler-. Però nosaltres no tenim problema perquè som…
_Immortals -em vaig avançar a dir-.
_Sí -em va dir tirant-me un coixí que hi havia damunt del llit-.
_I tant!  -vaig contestar-li mentre li’n tirava un altre.
_Té, aquests papers són per si et vols fer donant. Només necessites la signatura dels pares.
_D’acord -li vaig dir mentre els agafava i me’ls posava dintre la cartera-.
Ens vam aixecar i vam tancar la porta de l’habitació. La Sandra ja se n’havia anat al llit. Vam passar pel passadís sense fer soroll i em va acompanyar a casa amb la moto.

Divendres 20-2-96

Ariadna, avui estaves preciosa. T’ha agradat l’exposició de pintura? Suposo que per la cara que feies que sí. M’he divertit molt al teu costat. Eren quadres molt sofisticats però es notava que t’agradaven tant com a mi. Després, quan hem anat a la Granja, estaves entusiasmada per tot el que havies vist. Potser era per la il·lusió que portaves que no te n’has adonat que el Xavi ens mirava d’aquella manera. Quan ha vingut a parlar-nos he tingut ganes de trencar-li la cara però s’ha comportat bastant bé. Crec que en porta alguna de cap. Tinc por que et digui alguna cosa de la Mireia. No vull que et conti mentides. No suportaria que ens féssim mal. T’he presentat alguns amics i suposo que els hi hauràs caigut bé. Sento que demà no ens poguéssim veure però no hem de descuidar els estudis.

Estic preocupat per ma germana. Des que ha tornat està molt rara amb mi. Ja no és la mateixa. És posa amb la meva vida i aquesta tarda m’ha regirat l’habitació. No sé què devia buscar però jo he notat que me l’havia escorcollat perquè hi havia coses que no eren al mateix lloc d’on les havia deixat. Jo no li penso dir res perquè no vull mal rotllos però espero que no es torni a repetir.

Diari, ara truquen per telèfon, si us plau que no siguin "les anònimes" perquè em sentiran.