Capítol 8: Els dos quadres

Estava tan nerviosa. Eren les cinc de la tarda i m’havia de vestir per anar a l’exposició. Feia una setmana que m’havia comprat un vestit negre per al bateig del meu cosí. Era el més elegant que tenia i me l’havia de posar. La mare em va ajudar a emprovar-me’l.
_Fas goig -em va dir-.
_Tu creus? -li vaig preguntar una mica preocupada-.
Volia impressionar el Ferran i no sabia si li agradaria. Tenia els meus dubtes.
_És clar que sí. Jo, si fos un noi, ja m’agradaria que t’apropessis a mi -va dir-me somrient-. Només et falta una cosa.
_Quina?
La mare va anar a la seva habitació i va tornar amb una capseta. La va obrir i en va treure un collaret de perles.
_Això -em va dir mentre me’l posava-.
_Gràcies, mare.
Quan vaig sortir al passadís em vaig trobar amb el Marc:
_Uau! Avui miss perfecta intenta causar bona imatge a la resta del personal -va dir burlant-se-. Nena, una mica més i no et conec.
_Calla, imbècil!
_Quin és el perfum que portes? A veure… -es va apropar a mi mentre inspirava-. Roses fresques. El Ferran encara es pensarà que està en un jardí. Seràs tu la seva jardinera particular?
_Deixa de dir rucades i veste’n.

El Ferran em va venir a buscar a les sis de la tarda. Em sentia tan bé al seu costat… Vam anar a l’exposició. Era una galeria gran plena de quadres. Els autors estaven allí. Primer van fer un llarg discurs i després cadascú va anar mirant-los. Era la primera vegada que anava a una exposició i estava molt contenta. Vam donar un tomb pels grans passadissos. Anava de la mà del Ferran, amb els dits encreuats i era feliç. Em mirava tots els quadres i quan me n’agradava un, més tard en veia un altre que m’agradava més. Vam estar unes dues hores. Érem els més joves. Quasi tothom eren persones grans, enamorades de l’art. Però jo em sentia bé envoltada de quadres.

Quan ens n’anàvem, vaig veure dos quadres a la fi del passadís que no els havia vist. De seguida vaig estirar el braç del Ferran i el vaig portar fins allà. Quan vaig estar-hi a prop, vaig sentir una rara sensació. El quadre de la dreta mostrava la imatge d’un mar idealitzat. Era tan bell que em va produir una mena de satisfacció. En canvi, quan vaig tombar la vista a l’esquerra, em vaig deprimir. L’altra imatge era realista. Un mar fosc i contaminat.
_El mar… -va dir el Ferran-.
_Sí. És el que més m’ha agradat de tots definitivament.
_Quin dels dos?
_Tots dos. Un és realista i l’altre optimista. Si pogués curar el mar et prometo que ja ho hauria fet. Aquestes dos quadres m’han recordat un somni meu. Convertir el nostre mar de l’esquerra amb el de la dreta. Sí ho pogués fer…
_…jo t’ajudaria -em va respondre-. Anem-nos-en a prendre alguna cosa.

La Granja era plena de gom a gom. Vam seure en l’única taula lliure. Jo parlava de l’exposició i ell m’escoltava fins que la cambrera va venir. Vam demanar dos batuts de maduixa. Feia temps que no sortia en cap de setmana i ho enyorava. En tancar-me en mi mateixa, ho havia engegat tot a rodar i ara volia recuperar-me. La closca on em tancava m’estava ofegant i havia de reunir forces per trencar-la.
_En què penses? -em va preguntar el Ferran-.
_En res. Només que em sento molt bé al teu costat.
Ens van servir les dues begudes. A la barra hi havia un noi que no ens deixava de mirar. Devia conèixer el Ferran. A la fi va decidir acostar-se.
_Hola, Ferran -va saludar amb simpatia-.
_Hola -li va contestar aquest amb una mirada que atravessava-.
_Qui és aquesta noieta? Què no me la vols presentar?
_És l´Ariadna -li va contestar amb brusquetat-.
_Bé, jo només venia a saludar-te…
_Adéu, Xavi -el va tallar el Ferran-.
_Fins la pròxima -va afegir ell-.

Aquesta mirada freda no la coneixia en els ulls del Ferran. No sé qui era aquell Xavi però el posava nerviós. No m’atrevia a preguntar-li qui era. A la fi van aparèixer un grupet d’amics del Ferran. Alguns els coneixia de vista perquè eren de la colla del Marc. El Ferran es va calmar i es va oblidar d’aquella inoportuna trobada. Me’ls va presentar a tots: el Pep, l´Elisa, el Jordi, la Maria, la Sabina i el Dani. Tots eren molts simpàtics.
_Aquesta és la noieta que anava amb tu a Apocalipse? -va preguntar l´Elisa-.
_Sí -va respondre-li el Ferran-.

El Ferran els hi va dir que el proper cap de setmana sortiríem amb la colla. Després ens en vam anar.

L’endemà era diumenge i no ens podríem veure. Havíem d’estudiar perquè teníem exàmens aquella setmana. El Ferran em va fer un petó llarg i se’n va anar. L’estimava.

Diumenge 21-2-96

Quin dia més avorrit! Me l’he passat estudiant. Demà tinc un examen de química. Espero que em vagi molt bé. També he estudiat història i mates.
No he vist l’Ariadna i tampoc l’he trucat. Reconec que em feia falta estar amb ella. M’agrada molt. Els de la colla volien que em busqués una xicota i ho han aconseguit. No sé si els agradarà. El proper cap de setmana ho sabré. Ja tinc ganes que sigui demà per veure-la. Per estar amb ella…

La Sandra avui m’ha fet preguntes sobre l’Ariadna. Mai es posava amb la meva vida però ara no fa altra cosa. No sé que li ha agafat. M’ha dit que no fem bona parella i que hauria de triar una noia amb classe i bonica. Bonica, diu! L’Ariadna per mi és la noia més bonica de totes. Jo li he dit que no es fiqués en els meus assumptes i que em deixés en pau. Li volia dir que no em remenés l’habitació però m’he callat. No vull discutir amb ella perquè sortiria perdent. Sempre va als pares com si fos una nena petita.

Diari, me’n vaig a dormir. Demà m’aixecaré aviat per a repassar.