Capítol 9: El mar dels meus somnis

_Endavant! -vaig dir-.
Va entrar la Mònica.
_T’he dit que no vull que em molestes. Estic estudiant.
_D’acord però la mare diu que surtis. Ha vingut la tieta Àngels a veure’ns.
Em vaig aixecar. Només em faltava que vingués la tieta Àngels! Era més pesada que una vaca en braços. Però havia de sortir sinó la mare es disgustaria.
_Hola Ariadna! Si que has crescut -em va dir mentre m’omplia de petons-.
_Hola tieta.
_Què estaves fent?
_Estudiava per a l’exàmen de demà.

La tieta Àngels era germana de la meva mare. Tenia deu anys més que ella. La cara la tenia rodona i li ressaltaven els ulls. Les celles les tenia molt depilades i els llavis els duia pintats d’un vermell intens. Portava una falda negra i una brusa blanca. Anava tan enjoiada que semblava un arbre de Nadal. Estava força grassa però no l’importava. Es divertia menjant.
_Ho sento però me n’he d’anar a estudiar -em vaig disculpar-.
_Sí, filla. El primer són les obligacions -em va dir la tieta-.
 
Es quedaria a menjar. Vaig pensar que ja l’aguantaria a l’hora de dinar. Vaig continuar estudiant fins que em van cridar.
 
Va passar lent. La tieta i la mare parlaven i el pare com sempre no deia res. El Marc i jo ens miràvem tota l’estona i la Mònica engolia els macarrons. M’estava avorrint molt. La mare va portar els cafès i unes pastes que havia comprat a la pastisseria.
_Són molt bones -va dir la tieta mentre menjava sense parar-.
El Marc va fer una rialla estúpida. Jo pensava que no era estrany que la tieta pesés tants de quilos.
El rellotge del menjador va tocar les quatre de la tarda.
_Me n’he d’anar -va dir la tieta-. He d’agafar l’autobús. Fins aviat.
Tots la vam acompanyar a la porta. Ens va fer un petó a tots i va marxar.

Vaig tornar a la meva habitació. Vaig continuar estudiant una llarga estona. Estava una mica nerviosa pels exàmens que ja s’acostaven. Però també pensava amb el Ferran… ¿Què devia estar fent? M’ho havia passat tan bé amb ell últimament que ja havia oblidat el que era estar sola. Ell m’havia ajudat a relacionar-me una altra vegada amb gent. Era tan agradable… tan sincer… tan maco… que no em creia que ell volgués estar amb mi. Volia veure’l i sentir la seva veu. Després vaig mirar el mar. Feia vent i les onades es movien amb força, després es perdien al xocar amb les roques… El meu mar no estava tranquil com jo no ho estava. S’estava fent de nit i començava a refrescar. "Mar, et vull ajudar i no sé com fer-ho" vaig pensar. "No creguis que t’oblido perquè faci dies que no et parlo. Tu formes part de mi com jo en formo de tu. Tu ets aigua i jo també. Les meves llàgrimes són salades com la sal de les teves ones. Quan tu desapareguis jo ja no existiré". Qualsevol que em sentís pensaria que m’havia tornat boja però no ho estava. La meva bogeria era curar el mar i algun dia ho aconseguiria.
Van trucar per telèfon. Vaig córrer per a despenjar l’aparell del menjador.
_Digui?
_…
_Qui hi ha?
_…
Vaig penjar, segur que s’havien equivocat. La mare em va cridar per a sopar.
_Qui era? -em va preguntar el Marc-.
_S’havien equivocat -li vaig respondre-.
Vaig treure el paper per a fer-me donant.
_Mare, firma’m aquest paper.
_Què és?
_És per a fer-me donant d’òrgans.
_Quina cosa que em fa això! Estàs segura que ho vols ser?
_Sí -li vaig contestar sense dubtar-ho-.
La mare va firmar-ho. A l’endemà li ho donaria al Ferran

El sopar estava boníssim. La mare havia fet una carn guisada exquisida. Quina llàstima que ella no pogués tastar-ho! Per postres vam menjar un pastís de poma. La Mònica en va menjar quatre trossos i el Marc cinc. Quan el Marc anava pel tercer tros va tornar a sonar el telèfon.
_Digui?
_…
_Han penjat -va dir el Marc-.
Vam continuar menjant sense donar la més mínima importància a l’assumpte.

Me’n vaig anar a dormir aviat. Vaig apagar el llum i vaig tenir un meravellós somni. Estava en una exòtica platja amb el Ferran. El mar brillava i l’aigua era neta i clara. El Ferran i jo ens besàvem mentre ens banyàvem en un mar meravellós i curat. El mar dels meus somnis…

Dilluns 22-2-96

L’examen de química m’ha anat mot bé. Crec que trauré bona nota. La prova d’història també m’ha anat prou bé.

He estat amb l’Ariadna a l’hora del pati.  També li han anat bé els exàmens. Cada vegada que la veig m’agrada més.

El que no m’esperava és que a la sortida de l’insti em trobés la Mireia. S’ha acostat a mi i m’ha dit que era un porc. Jo li he dit que deixés de trucar-me per telèfon, que jo no li havia fet res, que havia sigut ella qui se m’havia tirat al damunt i que em deixés de perseguir. Llavors ella s’ha posat a plorar i el Xavi ha sortit en la seva salvació. M’ha dit que vagi en compte o que em trencarà la cara. Com és passen! Encara em posaran en un embolic. Si us plau, que l’Ariadna no se n’assabenti Avui li he demanat de sortir i m’ha dit que sí. Havíem quedat per a treballar els dos en la revista de l’institut. M’ha sigut fàcil dir-li. És tan dolça i tan intel·ligent! Ha fet un article molt interessant per a la revista. M’he indignat quan la Sandra ha vingut a la meva habitació a fer-ne de les seves. Ha tractat molt malament l’Ariadna i ella se n’ha anat per culpa de ma germana. Després he parlat amb la Sandra. Li he dit que no li permetré que tracti així a cap amiga meva. I menys l’Ariadna!

Ho has vist, diari? L’Ariadna m’agrada i jo també li agrado. Sóc feliç però tinc por que això s’acabi. I què passarà quan la Mireia i el Xavi ho sàpiguen?

Anuncios