Epíleg

Sembla mentida com passa el temps. Ja han passat tres anys que el Ferran i jo ens vam besar per primer cop. I encara sembla avui quan vaig provar els seus dolços llavis. Ara ens veiem menys perquè ell estudia medicina  a la universitat i jo estic fent el COU. Però la nostra relació contínua sent tan intensa com el primer dia.

L’Elisa i el Jordi van acabar adonant-se que els unia alguna cosa més que una forta amistat i surten junts des de fa un any. Els veig molt sovint. Són dues persones molt especials que m’han ajudat en els moments difícils. Tan de bo tots els amics fossin així.

La Mireia se n’ha anat a estudiar als Estats Units. Ja ha deixat d’empipar-nos. El Xavi continua amb llibertat condicional, no ens l’hem tornat a trobar. A la fi va confessar davant del jutge que havia estat ell l’actor de la pallissa.

La Sandra ha acabat acceptant-me. Un dia em va trucar i vam quedar en  un bar. Va reconèixer que ella i la Lluïsa havien estat les anònimes que m’havien trucat i escrit. Em va demanar disculpes. Tenim les nostres diferències però ens avenim prou bé.

La mare ha aconseguit treball en una oficina. Ara se la veu més il·lusionada. Diu que ja ens hem fet grans i que ja no la necessitem. S’intenta omplir la vida amb el que pot. El Marc i la Mònica també treballen però amb petits contractes. Poc a poc van creant el seu futur i la seva experiència.

La directora de l’institut m’ha anomenat directora de la revista. Els meus articles han tingut molt d’èxit i interessen a la gent jove. He pensat amb fer periodisme però encara no tinc molt clar el meu futur.

Encara continuo pensant en el mar dels meus somnis. Entre el Ferran i jo hi ha un mar d’alegries, d’il·lusions i de somnis compartits. Aquest mar que ens creua es l’amor.