La otra mitad silenciada

En esta opinión, os explicaré cómo me siento en mi tierra. Desamparada y silenciada serían dos palabras, que podrían definirme en los últimos años.

Se tiene que ser valiente para decir que te sientes española y catalana; o catalana y española en la actualidad. Porque en mi caso, el orden de factores no altera el producto, y tampoco me siento más de uno, que de lo otro. Podríamos decir que ambos términos están empatados.

Desde tiempos del ex presidente Mas, que tuvo la idea de dividir a Cataluña, y enfrontar a la sociedad, que lo vivo. Desde el principio, y desde el 9N, en el que pude experimentar cómo alguien de mi entorno cercano, llamaba a mi puerta para preguntar sobre mis ideas políticas; me asombré de lo fácil que era poner una cruz en mi nombre y señalarme como “mala patriota”, que supongo que era lo que buscaban para hacer un “censo” ficticio para poder ir a “votar”. Me mordí los labios y no abrí la puerta, pero me sentí muy atacada. Preferí callar antes que enfrentarme a esa persona. No sé si por miedo, cobardía, o para continuar con la paz vecinal. Después, tuve que ver y aguantar durante días, cómo se habían apoderado del mobiliario urbano, pagado con los impuestos de todos, para usarlos con fines partidistas. Me dio asco, y sentí incluso ira, cosa que me asustó.

Si no estás con ellos; estás contra ellos, piensan. Y no, no es que esté contra ellos, pero no me creo las falacias, que han montado para construir un “país” hecho a su medida, excluyendo y solo gobernando para ellos. Vivimos en la dictadura nacionalista, que intenta independizarse del resto, y ya estoy cansada. Sí, creo que hastío es la palabra que mejor define mi estado de ánimo de hoy.

Ahora, nos llevan a otro montaje suyo. Lo llaman 1-O, y todavía quedan unos meses para continuar desafiando a España. Me da vergüenza ajena, no piensan en los ciudadanos y mucho menos en la convivencia. Yo nací en esta tierra, y para mí la democracia no es intentar saltarse la constitución española a la torera. Los ciudadanos merecemos respeto y quién sea presidente y su equipo cumplan la ley y, quién gobierne, lo haga para todos.

Una española catalana

Imagen Creative Commons de Constanza Hernández Moreno en FlickR

Anuncios

Encuesta sobre qué días de la semana os apetece el catalán en mi página de Facebook

¡Buenos días!

Empieza el último finde del mes de agosto. Sed moderados en la carretera, no corráis y sobretodo no bebáis. De cara a septiembre he pensado en dedicar dos días a la semana a la literatura y lengua catalana en el blog, el resto de días lo dedicaré al castellano.

Os dejo esta encuesta para que valoréis los días que más os interesa que lo dedique al catalán. Pondré relatos y poemas míos propios. Comentaremos libros de la literatura y la biografía de autores catalanes como Pompeu Fabra, etc.

Espero que contestéis la encuesta y tomaré una decisión que comunicaré en el mismo blog.

Llengua Catalana Iimg_litcontemporaniaI

L’àguila invertida

Un dia et vaig tornar a veure,
pel passeig de l’Ebre,
no has canviat gens,
continues ben bé igual:

Estàtica, atenta, inmòbil,
amb les urpes afilades
i amb el bec ben alt.

La desconfiança em mossega els llavis,
si un dia pugueres tornar,
desplegant les ales voldria volar
al cim de la muntanya
d’un riu que ens vols usurpar.

I des d’aquest silenci,
iniciant els vols i els cants,
els nius abandonar,
resseguint el laberint
d’una vida, ARRIBAR.

Una paloma t’ha esquitxat,
i tu, àguila tambalejant,
bec invertit,
gris enfontsant-se,
has caigut a la dreta del Riu.

Una olor, un color, una gota,
multiplicant,
dibuixen l’arc de Sant Martí.

Som record per oblidar-te,
mar endins;
Força, erosió, vent i esclat;
Metamorfosi dels anys,
convertida en sirena,
una platja, tornar,
amb mans de seda, ACARICIAR.

Helena Sauras

pag_aguila

 

Poesia

No escriuré més poesia

ara que el dolor és tan intens.

No escriuré més melancolia

que se l’emportin els vents!

 

Visc en un negre laberint

on els versos han perdut tot sentit,

les nits omplen mon esperit

de solitud, de dolor i d’oblit.

 

El profund silenci em pesa

ara que les muses han callat,

no hi ha llum, cap fressa

des de que m’has abandonat.

 

Quan vindran els estels?

Quan viuran les roses?

Ja no són fruit del nostre amor

i descansen entre les meves mans.

Tardor

Les fulles cauen en ton cor,

despullant les branques de la vida;

trista tardor que ja arriba

omplint-ho tot amb oblit i dolor.

 

Car sents en la mà el fred que s’atansa,

camines entre camins d’enyorança,

i sembres en la ment tots els dubtes

ara que l’amor ja s’acaba.

 

La neu ja ha poblat el cim,

el vent ha apagat els estels,

la fina boira cobreix ta boca,

i la negra nit perdura en l’horitzó.

 

Quan sentis que el cor se t’apaga,

no et resignis a morir en va,

encèn en ta il·lusió la flama

que et portarà un nou desig d’estimar.

Margarida

Eva sent un nou amor

latent en son cor.

Agafa una blanca margarida

i espera impacient l’horacle:

 

_Si m’estima

mon cor esclatarà

enmig de flames enceses

que brillaran més que els estels!

 

_Si no m’estima

mon cor s’arraulirà

enmig de fosques solituds

que glaçaran mons passions.

 

La margarida sent que la vida

l’abandona en el paradís,

l’aroma mort en l’aire,

i el silenci és absolut.

 

I què n’és d’absurd l’amor,

¿Què en sap d’ell una flor?

Eva sent en l’ànima el pecat

car la bellesa ha mort en ses mans.

Faith

El dia que la vaig conèixer, la Faith corria com una daina enmig dels grans edificis de la ciutat, amb el seu vestit color groc onejant al vent. Ja l’havia vist venir de lluny, semblaba una flor exòtica en aquell carrer ple de fum, de cotxes que tocaven el clàxon enfurismats i de l’asfalt. De quan en quan girava el cap com si tingués por que algú la seguís, com si s’escapés d’alguna cosa lletja. La casualitat, per dir-ho així, va fer que en el moment en que anàvem a creuar-nos, va tombar de nou el cap endarrera, i al no mirar, va emportar-se’m per davant. Vam caure tots dos damunt de la vorera grisa, ella damunt meu, i jo vaig perdre la consciència del temps, com si aquells dos segons, els que ella va trigar en posar-se dempeus, haguessin estat segles. Em mirà amb ulls temerosos i envermellí mentre es baixava el vestit que, amb la caiguda, li havia pujat a l’altura de les cuixes, esperant que jo, pobre de mi, li etzibés uns quants insults pel seu descuit. Però clar, amb l’estat en què em trobava, captivat per aquella bellesa, aquella flor que se m’acabava d’endur el cor, li vaig fer un somriure i li vaig preguntar on anava tan corrents. Dissimuladament i com a resposta, em va assenyalar amb el seu dit índex on portava un anell de colors, unes quantes ombres que s’havien quedat uns quants metres enrera i ja ho vaig comprendre tot. Sabates amb punta de ferro, bombers negres amb àguiles com a escut, caps rapats… Mirades desafiants carregades d’odi que empaitaven aquella bestioleta que només podia confiar amb la força de les seves cames. Em vaig sentir com el seu àngel protector, una mena de sentiment que mai abans havia experimentat per ningú, i ferit per una fletxa que m’havia llençat un Cupido joganer, li vaig preguntar si volia que l’acompanyés a casa. Em va mirar alleujada i va assentir. Les cinc ombres van desaparèixer com per art de màgia enmig de la gent que passava pel carrer, com si la terra se’ls hagués empassat en un no-res.

Aquest és el moment que ara recordo assegut a la sorra de la platja, ni una sola llàgrima m’ha caigut en saber la notícia per boca del meu millor amic aquesta tarda, ni una sola… I tinc ganes de plorar i no puc perquè tot em rossega per dintre, a dins, ben endins, i no puc fer-ho sortir enfora.

Saber que no podré tornar a sentir els seus ulls negres i brillants com guspires enceses, envoltats per unes pestanyes llargues i arrissades, jugant amb els meus. Les seves pupil·les dilatades tan negres com l’iris, que havies de fer un esforç per diferenciar-les, clavades en mi. La seva pell de xocolata, dolça i suau entre els meus dits que l’acaronaven en les nits. Els seus llavis carnosos i humits xocant contra la meva boca, com dos núvols que es barallen en la tempesta, i que de vegades, riallers, deixaven veure les seves dents tan blanques com les perles. Aquell nas ample i arrodonit que li quedava graciós en la seva cara fresca de joventut. Les seves celles arquejades a sota del seu front estret. Els seus cabells llargs, recollits amb milers de trenes finíssimes, negres com la nit. La seva carn ferma, aquelles cames llargues i primes dibuixades per pintors amans de l’art, els seus malucs perfectes que els movia mentre caminava o pujava les escales…

Són tantes coses les que ja no veuré… La meva Faith, verge com la selva que l’havia vist créixer, amb els peus descalços aferrats a aquella terra que tant s’estimava, fidel a la seva tribu i a les seves creences. Petita com cap d’agulla en un pallar, enmig d’arbrers gegantins, buscant amb els seus ullets vius els estels tapats per les fulles. La Faith bellugant-se, dansant amb lianes, passant d’arbre a arbre, bevent l’aigua de la pluja quan cau del cel. Baixant riu avall amb troncs, banyant-se amb aigües clares i escapolint-se d’hipopòtams i cocodrils. La Faith invocant esperits que perviuen en l’aire, fent ofrenes als seus déus perquè la guardessin de tot mal. La Faith , una mina d’or, germana del sol, de la lluna, dels estels, dels arbrers i dels animalons del seu país, de la seva terra. La meva Faith, melic de tot Àfrica!

I sé que no tornaré a passar per damunt de l’asfalt perquè ha quedat tenyit de sang, lluent i espessa. Amb el pas del temps, Cronos, vell inmortal, les taques s’esborarran com si mai hagués passat res i quedarà tot oblidat. No quedarà cap senyal d’Ella, com sinó hagués existit, com si fos una imaginació de la meva boja ment enamorada. No, no trepitjaré més els carrers que la van veure sense vida. Em quedaré a la platja, damunt de la sorra encara calenta pels rajos del sol, recordant-la, invocant-la una vegada més. No em cansaré mai de repetir el teu nom, Faith, Faith, Faith… Nom estrany en terres catalanes però que deia tant de tu.

La lenta tarda que va queient, coberta d’un color de malva, m’envolta, i vaig declinant com ella, minut a minut, segon a segon… Moment propici per al somni, però un aroma flota per l’aire, me’l porta la brisa marina, una olor de sal que recorda la nostra primera nit. Sí, aquella nit que vam ser amagats per les roques, enmig de petxines, únics testimonis de la nostra unió, del foc que encenien els nostres cossos. I tot va quedar en secret, còmplices tu i jo, amants rebels units per sempre. Aquesta flaire que sento em fa reviure-la, em recorda a tu: les teves sines torrades, la teva veu apagada, la música de les onades que van, tornen i se’n van, els teus ulls salvatges més grans i brillants que mai. Dolça Faith, la nit que vaig provar la teva fruita prohibida saonada pel sol, per l’aigua, pel temps, esperant-me només a mi. Moments celestials per tots dos, i ara que penso que te n’has anat…

Perquè has marxat sense poder-me diu adéu. Ahir, quan ens vam acomiadar i tu em vas dir que no calia que t’acompanyés a casa, qui m’havia de dir que ja no tornaria a tastar la dolçor dels teus llavis. Encara et vaig acompanyar un tros llarg, faltaven tres carrers, (tres maleïts carrers!), per arribar a casa teva i tu insistint que me n’anés, que a casa meva m’esperaven. L’última imatge que tinc de tu: l’últim bes, curt i suau i la teva silueta caminant pels carrers il·luminats però solitaris. Ens seguien? T’esperaven? Te’ls vas trobar per casualitat? Potser en veure’ls et vas posar a córrer com una daina com el dia que ens vam conèixer, però ahir et teu àngel protector se n’anava cap a casa embriagat per la teva mirada mentre tu passaves els pitjors moments de la teva vida. Qui sap si potser vas cridar el meu nom tallant l’aire amb el teu alè càlid. Però ningú el va sentir, com si el món s’hagués tornat sord davant dels teus intents d’auxili. Només tu saps les últimes imatges que vas veure i no em refereixo a la colla que et va apallissar, sense pietat, a sang freda, dominats per unes ideologies racistes que no van saber apreciar la teva bellesa per ser diferent. I si dic diferent és perquè en la diferència radicava el teu exotisme, el que a mi em feia tornar-me boig per tu. Em refereixo a les últimes imatges que et van bullir a la ment, potser et va passar la teva vida com en una pel·lícula, igual jo hi apareixia abans que perdessis el sentit pels cops que vas sofrir. Quants cops van faltar per arrancar-te la vida? Sé que vas lluitar, sempre has estat una bona lluitadora, aferrant-te a la vida com si fos un clau roent. Ressistint a cada instant fins que la mort, que encara no puc reconèixer, et va agafar, esperant-te amb els braços oberts perquè s’emportava la joia més preuada de tot l’únivers.

I sí, sento culpabilitat per no haver-te agafat ahir i estirant-te de la mà, t’hagués portat fins a casa teva, sense escoltar les teves súpliques de que ja podies anar tota sola. Si pogués retrocedir el temps… Si Cronos, amb la seva barba quilomètrica i els seus ulls freds, s’apiadés de la teva ànima i et tornés al món dels mortals. Si pogués esborar el Destí, el que ja ha estat escrit a les estrelles, i canviar-lo. Si pogués escalar els laberints ombrívols de la mort, robar-te i fer-te meva de nou. Si pogués fer tantes coses per tu, per mi, per tots dos…

La meva mirada et busca, els meus braços volen encerclar-te, les meves orelles esperen impacients la teva veu melosa, els meus llavis besen el buit… Ara que no hi ets, tot és tan solitari sense tu. El cel ja fosqueja i al lluny comencen a brillar els primers estels, i jo voldria que plogués. Sí! Que el cel i jo, plegats, ploréssim el buit que has deixat, la falta que ens fas. Que la naturalesa expresés els meus sentiments, que m’ajudés a expulsar el dolor que sento a l’ànima. No sé si has emprès un viatje lluny de mi, en un altre món més digne de tu; o et trobes encara en aquesta terra disfressada d’algun experit benèvol. Potser ets el vent que em frega la galta, la remor de les onades, un estel que brilla en la inmensitat del cel, un gra de sorra tebi entre els meus dits… O has tornat a la teva terra, amant de la naturalesa, entre els teus, i m’esperés allí, com una nimfa enamorada d’un mortal, rodejada de déus i de màgia, la teva màgia que rajava pels teus porus, la que em va embruixar.

I ara et veig un altre cop. El mar et reencarna en la meva imaginació. Les onades infinites que llepen la costa i comencen a mullar-me els peus, et cerquen constantment. Primer una, després l’altra… S’acosten a poc a poc, ho intenten, i al no trobar-te es retiren plorant mar endins, engolides per la inmensitat. Crec que s’han cansat de buscar-te, les sento gemegar cada cop més fort, i unint els seus brams desesperats s’han anat indignant. I fuetegen la costa, i han anat formant bromera, fins que ha quedat gairebé tota l’aigua blanca. Al mig s’ha format un rodolí, voltat de fina escuma, per fer-te renéixer. I ara et veig, caminant sobre la mar, amb els teus peus nus, mirant-me des del lluny, acostant-te a poc a poc a mi, amb passes fermes. Les onades s’han anat indignant davant teu i sento por. Pànic de que el mar s’hagi enamorat de la teva figura i vulgui posseir-te, impedint que acabis entre els meus braços. M’estic morint de gelosia davant de l’aigua que et toca, que et llepa, que t’acaricia. Onades que moren en la teva imatge, aigua que et regalima per tot el cos i que ja ha tastat el teu sabor. I se’m fa interminable l’espera. Tota tu cremes, foc pur, que ni la mar podrà apagar-te. Tu, sorgint de l’aigua, triunfant i riallera com una Venus, perquè sé que si la Venus dels temps antics hagués perdut la immortalitat es reencarnaria en la teva figura. Amb una sola mirada has eclipsat la lluna, que curiosa espera poder reaparèixer per presidir la llarga nit que li pertoca. Però tu, deessa de l’amor, no vols que ningú ens espii. Oh Faith, acosta’t… Falta tan poc per tocar-te…

Però la seva imatge, flamejant en el vent, ha desaparegut de sobte. Ha faltat tan poc… Ja no la veig, la mar m’ha guanyat la batalla i se l’ha empassat, fent-la seva. I ara sí, una llàgrima brillant em regalima per la galta, produint-me un pessigolleig. I després d’aquesta en vénen moltes més, com rius cabdalosos, que van a parar a la mar, mesclant-se la sal del meu dolor amb el lament de l’oceà. I em tapo els ulls amb les mans brutes de sorra humida, i alguns granets es colen a dins dels meus ulls, ferint-los, provocant coïssor.

Faith, ahir vas caure com una rosa oberta, tan fràgil, tan petita i tan delicada; mentre et clavaven punxes a la tija que desconeixies per la teva innocència, incapaç de danyar res. Els teus pètals arrancats, flotant per l’aire, amunt, molt amunt, en companyia dels àngels. La teva ànima alada ha abandonat el teu cos i Hipnos t’ha fet presonera a l’illa de Lemnos, envoltant-te de boira. I ara jeus ens els braços d’un Morfeu que et bufa somnis que ja no viuràs. Rosa blanca per la teva candor tenyida de vermell! La rosa ha mort als llavis en l’últim sospir i milers d’abelles zumbejants et rodegen intentant xuclar el teu nèctar més íntim: la teva essència. La negra nit vetlla el teu somni etern, protegint-te de l’erosió, del pas del temps que s’endurà la teva bellesa. Una primera espurna t’encendrà, sense cremar-te, la teva bella pelleringa que ja no sents. Foc rodejant-te, com una fidel aurèola, destruint-te en breus segons. En apagar-te, seràs cendres que deambularan, empeses per ràfagues musicals, caient lliures, enterrant-se en la terra per on abans caminaves. T’oferiràs a ella i faras créixer els fruits, les plantes i els arbrers que brotaran en primavera. Seràs aliment per als ocells que et picotejaran la cara, agraïts de tanta benevolència. Tornaràs a la terra que et feu néixer, una roda que no para de rodar, exhaurit el teu cicle vital.

I sento ganes de venjar-te, follia que em derreteix el glaç de les venes. El meu cor que batega foll vol entregar la seva ànima al diable i sometre’s a un interminable duel amb els teus assassins. Però res podrà tornar-te, és impossible que despertis, els teus ulls romandran clossos per sempre, amagant la seva brillantor. Pancartes gegantines, veus que s’alcen lloan el teu nom, la teva foto il·lumina els diaris amb quatre línies que expliquen la teva història. Gent conmoguda que plora davant dels informatius televisius i s’afilia a ONGs, amb ganes de lluitar, amb esperances de que això no es torni a repetir. Milers de manifestacions, mans molles que s’uneixen per recordar-te, minuts de silenci en la teva memòria. La ciutat plora, el teu país es contreu, el món sencer vessant llàgrimes per tu. Però al lluny, unes ombres que regnen ments entortolligades, riuen davant dels titulars, felices d’haver aconseguit el seu propòsit. I aquests ments emmetzinades volen un món format per gent homogènia, com ells: amb les seves puntes de ferro, amb els seys cabells rapats al zero, amb la seva pell blanca, amb els seus símbols terrorífics, seguidors d’una cultura que creuen superior… I aquests, que es fan dir humans, han menyspreat la teva pell bruna, negra com una oliva, banyada d’oli verge. Tan sols eres una nena, la meva nena… que anava fent-se gran: una princesa daurada que havia d’esdevenir reina.

La sorra se’m presta i t’alço monuments: piràmides amb enormes esglaons, castells amb llargues torres per a escalar els núvols i arribar a les portes del cel, i amb cada petó recordat anar obrint portes fins trobar-te, àngel càndid que m’espera. Vull sentir el frec de les teves ales blanques en la meva pell. Torres de Babel que s’emporta el vent en la meva continuada búsqueda.

Dibuixo la teva imatge, que em sé de memòria, a la sorra. Són petxines els teus ulls, algues els teus cabells, pedres els teus llavis, petites dunes els teus pits… I un cranc se t’acosta i jo voldria ser com ell, caminant enrere en el temps. Gavines que es posen en tu a trenc d’alba, fent-te pessigolles amb els seus becs, i et regalen plomes, blanques i grises, per poder enlairar-te més enllà dels núvols. I un sol tímid t’acaricia les teves morenes corbes de dona. Però la marea s’alça i et desfà els peus. I continua pujant i et cobreix. Aigua salada, llàgrimes que se t’emporten. Dues petxines lluents que floten, ressistint les onades. Tot vol ofegar-te, però tu, sirena eròtica, te’n vas nedant amb companyia dels peixos, empaitant les bruixes amb la teva cua entremaliada.

Faith, diuen que has mort, per això he vingut aquí com un fugitiu. Tothom diu que ja no hi ets, que te n’has anat i mai més tornaràs. No m’ho vull creure, no puc pensar-ho. M’he negat a veure’t amb els ulls clucs, freda com el gebre, sense expressió, amb rajolins de sang seca i amb el vestit estripat. Silenci. Et col·locaran sota els peus ciris encesos, flames que es mouran acomiadant-se de tu. Silenci. Et tancaran amb clau dintre d’una caixa de fusta perquè tenen por que despertis i en surtis riallera perquè has aconseguit desafiar a la mort. Silenci. T’amagaran entre corones de flors i de d’espines i t’abandonaran enmig de xiprers. Silenci, silenci, silenci…. Silencis difícils de trencar i tot quedarà en calma.

Però tu fugiràs d’allí. Caminaràs entre laberints de flors, entre la solitud, la foscor i l’oblit. I amb cada passa trencaràs el silenci amb els teus peus nus sobre la grava. T’aturaràs en un moment de cansament i seuràs a sota d’un xiprer amb el cap damunt dels genolls, tancada com una poncella. Pensaràs per no perdre’t i confiaràs amb el teu instint perquè et meni cap a la sortida. Havent reposat, continuaràs el teu camí, movent-te com una espiga al vent, brillant com una flama. I la terra s’aclivellarà un cop hagis passat. Algunes fulles plouran dels arbrers, un mussol cantarà al lluny, el vent començarà a bufar. I tu t’ajupiràs, buscant alguna cosa per a emportar-te, i apartant amb les mans els lliris morats d’un solitari nínxol trobaràs un cabell. Te l’aproparàs als llavis, l’ensumaràs i la seva flaire t’envoltarà i desitjaràs la seva companyia. Te’l posaràs als cabells i seguiràs caminant, ara sense aturar-te, corrent… Cercant la claror, escapant-te de la foscor…

Faith, no has mort, segueixes tancada en la meva memòria i reneixes en cada pensament que tinc. Tens forma de dolç record, impossible d’oblidar. Ja he passat un dia amb la teva presència a dins, amb les teves paraules, amb les teves carícies, amb els teus somriures, amb la teva olor. Estic impregnat de tu, de tot el passat que segueix sent present. Ara tornen a brillar els estels. La lluna que avui sembla una tallada de meló, em mira mofeta i em fa una guinyada. Li aparto la mirada i la centro en un estel que destaca perquè brilla més que els altres. L’estel comença a moure’s, la llarga cua em saluda, i no sé si demanar un desig. L’estel està queient a la mar, ja ha creuat tot el cel i la llum em fereix els ulls. La mar l’espera impacient, vol engolir-se’l per calmar la seva fam. Acluco els ulls amb força i veig pampallugues, i no sé què fer, mai he cregut que un estel fugaç pugui complir un desig. Torno a obrir els ulls i els alço cap al cel, l’estel ja està fregant l’aigua i sembla que em digui adéu. M’he decidit a demanar-lo però no puc, només em surt el teu nom: Faith, Faith, Faith… Sembla que hagi oblidat totes les paraules i l’estel s’està perdent, apagant-se en la mar i acabo per no veure’l. I ara torna un altre cop la quietud i alço de nou els ulls demanant un altre estel que faci bonic. Però han començat a venir núvols que cobreixen la resta dels estels, només queda la lluna que em somriu i em torna a guinyar l’ull.

I en un instant, dos núvols s’han unit en una pugna que sembla no tenir fi tapant la lluna, en separar-se tots dos ferits de mort i esgotats han deixat caure un clavell a la sorra. Un clavell d’un vermell intens, un clavell que sagna, un clavell que plora. I les meves mans no dubten en agafar-lo abans que una onada me’l robi. Fa l’olor de la Faith i al mig porta enganxat un cabell negre. Enredo el cabell entre els meus dits i m’apropo el clavell als llavis. Tinc ganes de besar-lo i així ho faig. L’últim petó, l’últim adéu, l’última llàgrima. I els pètals tenen sabor de la Faith , i són suaus i tendres com els seus llavis. I el petó s’allarga més i més. Tenim tota la nit per estimar-mos, dolç clavell, dolça Faith, regal portat per un estel fugaç.